Dimarts es van complir tres anys de la matinada en què el Parlament de Catalunya va aprovar la llei «fundacional de la república», que en el seu article primer afirmava: «Catalunya es constitueix en una República de Dret, democràtica i social», i en el segon afegia: «La sobirania de Catalunya rau en el poble de Catalunya». La llei, però, no es va arribar a aplicar perquè així va demanar-ho el president Carles Puigdemont, en una oscil·lació cap a la prudència que no va aturar la revenja dels poders de l'Estat, humiliats i ofesos pels fets del 20 de setembre i l'1 d'octubre.

La llei («de transitorietat jurídica i fundacional de la república», amb funcions de constitució provisional) preveia la seva entrada en vigor quan «es compleixi allò que disposa l'article 4.4 de la Llei del referèndum», aprovada dos dies abans. I aquesta deia que, en cas de majoria afirmativa a les urnes, el Parlament «celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya». La sessió mai no es va dur a terme, malgrat el resultat de l'1 d'octubre. El 10 d'octubre Puigdemont va demanar als parlamentaris que ajornessin la declaració -que no li pertocava a ell, sinó a la cambra- per tal d'intentar una negociació amb l'Estat. Aquell vespre 70 parlamentaris van signar una proclamació de la república que, com que no va ser un acte parlamentari sinó un manifest polític, ni era llei ni complia el mandat de la llei.

El 27 d'octubre el Parlament va aprovar una resolució que reproduïa aquell manifest en la part expositiva, mentre que en la resolutiva, la que constitueix mandat, instava el Govern a aplicar de seguida alguns preceptes de la llei fundacional; ara bé, ja hem vist que aquesta no havia entrat en vigor. La resolució no tenia base, però va ser rebuda com una veritable DUI (declaració unilateral d'independència) i va ser el senyal que esperava el fiscal Maza per posar en marxa les querelles per rebel·lió.

De tot plegat de vegades sembla que en faci molt de temps, i de vegades que fos ahir mateix, sobretot perquè no ens mogut gaire de lloc.