Moltes vegades hem sentit dir als nostres governants que el virus de la covid-19 no entén de fronteres ni de classes socials, perquè infecta rics i pobres en qualsevol lloc del món. Però això és una veritat a mitges. La realitat és que el virus té una clara tendència a dibuixar mapes que coincideixen amb els dos altres virus que fa anys que estan entre nosaltres: la pobresa i la desigualtat. Dos exemples com a mostra: un recent estudi de l'Hospital de Mar demostra que la incidència del virus és tres vegades més alta als barris de renda baixa de Barcelona, com Nou Barris, que als barris benestants, com Sant Gervasi. Un altre informe, en aquesta ocasió del Servei Nacional de la Salut del Regne Unit, indica que el virus podria haver esdevingut definitivament endèmic en algunes zones del país caracteritzades per patir problemes de privacions econòmiques, habitatge deficient, amuntegament, etc.

La relació entre virus i pobresa també funciona en l'altre sentit. No és només que el virus es desenvolupa millor en ambients de privació social, sinó que, d'altra banda, fa que es multipliquin els riscos que moltes persones acabin en situació d'exclusió. Un informe recent d'Intermón Oxfam conclou que més de 700.000 persones de l'Estat espanyol es veuran abocades a la pobresa a causa de la pandèmia

De fet, el que seria estrany és que tot plegat no fos així. Són prou coneguts els efectes d'allò que tècnicament es denomina determinants socials de la salut. Els estils de vida individual, la forma com les persones interaccionen entre elles, les condicions de vida i treball, els tipus d'alimentació, l'accés als serveis bàsics com la sanitat i l'educació, les influències culturals i ambientals actuen sobre totes les capes socials com a condicionants de la salut. S'estima que un 80% dels factors que condicionen la salut estan fora del sistema sanitari. La bona notícia és que tots aquest factors són modificables a través de l'acció política. La mala notícia és que són moltes i molt fortes les resistències que s'oposen a aquest canvi.

Cada dia sentim nous sectors de l'economia i l'empresa que exigeixen ajudes per mantenir l'activitat econòmica. Els mateixos que demanen diners a raig a l'Estat no desaprofiten cap ocasió per dir que no es poden apujar els impostos, malgrat veure com els ingressos tributaris cauen. El cert és que si no s'aborda una reforma tributària serà impossible fer front als reptes socials, econòmics i sanitaris que provoca la covid-19, evitar caure en retallades dramàtiques o deixar als nostres fills un deute inassumible. Cal una transformació profunda del sistema fiscal que incorpori nous impostos que cobreixin nínxols de riquesa extractiva de nul·la o baixa tributació i una lluita frontal contra el frau fiscal, contra l'ús de paradisos fiscals i la reversió de totes les normatives que han provocat la rebaixa d'impostos com el de societats i el del patrimoni. La covid-19 fa més evident que ja ha arribar l'hora d'abandonar velles ortodòxies econòmiques neoliberals, que són les responsables que, a Espanya, la recaptació d'impostos estigui set o vuits punts per sota de la mitjana europea i que siguem els treballadors els que assumim la major part de l'esforç fiscal.