Tota convençuda, una amiga que viu a Barcelona, casada i amb dues nenes, em va dir que estava farta de veure aglomeracions i que tenia decidit anar-se'n a un poble aïllat, i considerava la possibilitat de viure a la Coma i la Pedra o a Castellar de n'Hug. Com que sé de quin peu calça, li vaig recomanar algun municipi ben connectat amb Barcelona. Que no calia, per un rampell -per molta por que faci el virus-, anar a un poble que és a més de mitja hora de la capital de comarca. Ep! Que tinc coneguts a Castellar de n'Hug, hi viuen la mar de bé i els envejo perquè des de la finestra de casa tenen unes vistes increïbles. També hi han anat a viure joves, pocs, arran d'una decisió madura i meditada perquè un dia van decidir construir un projecte de vida al poble. També sé d'una família que tenien una segona residència a Vallcebre i que s'hi van instal·lar a l'inici de la pandèmia perquè teletreballaven, i és clar que la covid va ser l'excusa per complir els seus somnis. Però, no fotem, ni que el virus hagués reescrit Terra baixa, d'Àngel Guimerà. L'amiga va visitar alguns pobles i no li sortien els comptes per pagar el lloguer, el menjar i la benzina per anar amunt i avall. Fer la compra de la setmana significa perdre el temps a desplaçar-se a una ciutat amb supermercats. Total, que es queda a Barcelona.
