No m'he estat a comptar-les, però si volteu pels boscos del nostre entorn natural ara mateix hi trobareu més caques humanes que bolets. Se'n podrien omplir unes quantes cistelles. L'explicació és senzilla: aquest estiu, mig país de les anomenades zones urbanes ha respost massivament a la crida de la natura de proximitat, una opció a l'abast de totes les butxaques, expectatives i formes d'esbargiment. Però passar el dia fent pícnic vora una riera o a l'ombra d'una pineda comporta, després d'un tec plaent i abundós, una digestió relaxada i una descompressió ràpida de budells i vies urinàries. El fenomen no és nou. El que és nou és el sobtat increment de caganers per metre quadrat. Quan vas per un camí de muntanya, ara no n'hi ha prou de vigilar amb les tifarades de les vaques. A banda i banda del camí, els humans hi hem deixat un rastre ronyós de mocadors de paper enfigassats i un llast excremencial que, en escampadissa damunt la molsa o arran d'un boix supervivent, fan el mateix efecte que un pet en un ascensor. Si, com sembla, aquesta descoberta neobucòlica de l'arcàdia rural ha de significar l'inici d'una llarga amistat entre la Catalunya despoblada i la Catalunya superpoblada, tal vegada s'escauria que els ajuntaments dels pobles afectats instal·lessin lavabos públics, encara que siguin dels de festa major, en els espais més freqüentats, començant per les zones de pícnic. Sobretot si a més a més disposen de graelles per a barbacoes. Al petit poble de Fígols, sense anar més lluny, rere mateix de l'ajuntament i a tocar d'un espai recreatiu, hi ha des de fa anys un lavabo d'obra, obert al públic, ben airejat, amb dispensador de sabó per a les mans i tovallola de rus. I net com una patena. Tot és posar-s'hi. Els amants de la natura, la natura, els seus habitants i les soles del calçat ho agrairan. Em pregunto com s'ho devien fer fins ara a les platges, tan plenes sempre de banyistes i sense cap punt d'evacuació. Voldria no malpensar.
