El president Sánchez, transvestit especialitzat a interpretar el paper que toqui en cada moment i circumstància, aquesta setmana s'ha posat el barret que l'identifica com el Pepe, el Roberto Carlos, el Fernando Hierro i altres defenses que han destacat per bruts, barroers, farsants, provocadors en la seva manera de jugar al futbol. Puntades de peu fora de temps, travetes i empentes distingeixen el seu joc, permès per un sistema arbitral que combrega amb aquest estil de jugar a futbol per tal de mantenir l'hegemonia blanca en la competició.

Trastocat en aquest paper fanfarró, de mal curandero, Sánchez ha dit que està disposat a resoldre el «desgarro» que pateix la societat catalana per culpa del «mal llamado procés». En cap moment ha reconegut el paper que hi ha jugat ell, el seu i la resta de partits espa-nyolistes a l'hora de provocar el dolorós «desgarro». Tampoc n'han dit res els mitjans que l'acompanyen en la defensa de «la unidad de la patria». En la seva opinió, l'estrip sembla ser que no té res a veure amb la tensió acumulada durant deu anys pel retorçament de les lleis que han fet els successius governs. Per la interpretació barroera que n'ha fet el poder judicial i per l'ús de la violència indiscriminada dels cossos policials. El tot s'hi val, ha prevalgut en aquest enfrontament. Però s'ho calla.

Penso que els que pateixen per l'esquinçament que, diuen, sofreix Catalunya, farien bé de palpar les parts sensibles de la societat espanyola i preocupar-se pel carn esqueixat que els deu provocar tanta tensió unitària. Els símptomes de quedar garratibats, impedits, paralitzats són clars, després de comprovar dia a dia tant d'esforç com fan les institucions i sectors afins a dissimular la coixesa que els afecta, per manca de vitamina democràtica i excés de corrupció en la dieta que alimenta el sistema. Dia que passa, dia que es coneixen nous detalls de la malura interna que acumula i acabarà afectant la societat espanyola: clavegueres d'Estat que escampen merda i més merda, poder judicial al servei dels interessos del règim polític, impunitats reialment clamoroses, converses telefòniques i imputacions de personatges de primera fila de l'escena política, coneixença de més plans i despeses en contra del sobiranisme i líders catalans... Són molts anys acceptant l'actuació de governs entossudits a ser diferents dels de la gran majoria de països democràtics, i això acaba passant factura. Com que la situació pandèmica no acompanya, i tots els indicadors assenyalen daltabaix econòmic des d'ara mateix, l'esvoranc social sembla inevitable. Tenen el «desgarro» garantit. Sánchez i els seus farien bé de mirar-s'ho i fer-hi alguna cosa, també.

De fet, l'esquinçament que diu que vol guarir a Catalunya, va començar amb una retallada de drets i la crisi econòmica que va afectar classe mitjana i treballadora. L'amputació de l'Estatut legalment aprovat en referèndum pels catalans va sumar-se a la pèrdua dels nivells de benestar social assolits. Les tensions van venir per defensar el dret a construir una societat basada en el benestar, el respecte als drets fonamentals i en la justícia social. Tota una pretensió més atractiva que no pas continuar sotmesos a la societat que encara defensa el règim encapçalat per Felipe VI.