L'11 de setembre de cada any és la festa nacional de Catalunya. És l'aniversari de la caiguda de Barcelona en mans de Felip V, l'any 1714. Però en aquesta data no es commemora una derrota. Al contrari: es fa memòria de l'extraordinària defensa que s'hi va fer de les llibertats catalanes i dels esforços que van començar ja en aquell moment per recuperar-les. Tot i això, el record d'aquell dia històric encara trigaria molt a convertir-se en una commemoració cívica anual. La primera celebració pública no va tenir lloc fins al 1886, però molt sovint va anar topant amb entrebancs i amb prohibicions governatives, especialment durant la dictadura de Primo de Rivera i en l'època franquista, períodes en què la Diada de l'11 de setembre només se celebrava clandestinament a molts indrets del país. No va ser fins a l'11 de setembre del 1976 que es va convocar un acte multitudinari a Sant Boi de Llobregat i un any després tingué lloc l'extraordinària manifestació a Barcelona amb el conegut lema de «Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia». Finalment, poc després d'instaurar-se el primer estatut d'autonomia del postfranquisme, una llei de juny del 1980 establia oficialment que la festa nacional de Catalunya seria cada 11 de setembre. I en aquest 2020, la Diada Nacional celebrada ahir amb les limitacions que exigeix la situació sanitària, passarà a la història com una de les més singulars i insòlites de les que han tingut lloc fins ara. No només pel coronavirus, sinó també per les circumstàncies polítiques que l'acompanyen.

És impossible de concretar aquestes circumstàncies en un comentari breu. A tall d'exemple recordem només que el president de la Generalitat pot ser inhabilitat en una vista que tindrà lloc dijous que ve i que això comportarà unes eleccions properes al Parlament de Catalunya en un marc, encara, de manca d'unitat entre els partits independentistes. Però segurament d'aquí a pocs dies, el mateix president català podrà participar en una taula de diàleg amb el cap del Govern espanyol, a qui plantejarà altre cop que Catalunya ha d'exercir el dret d'autodeterminació, negat sistemàticament pels governs espanyols de tot color. A més, Pedro Sánchez només està interessat ara a aprovar els pressupostos i sap que haurà de fer concessions. Però difícilment en farà prou per convèncer en bloc l'independentisme català i basc. Potser mirarà d'entendre's amb algun partit independentista i alhora amb Cs, tal com ja ha intentat sense èxit. El neguit de Pedro Sánchez per arribar a algun acord que salvi els pressupostos és evident veient algun dels seus darrers moviments, com l'anunci d'aprovació immediata d'un avantprojecte de llei de Memòria Democràtica, que anul·laria radicalment les condemnes polítiques del franquisme. O la proposta d'il·legalitzar entitats com la Fundación Francisco Franco. O la possibilitat de modificar el delicte de sedició al Codi Penal, que podria rebaixar les condemnes dels presos polítics catalans.

En aquest marc general d'incerteses i inseguretats, la Diada Nacional de Catalunya s'haurà celebrat enguany amb la preocupació que comporta l'amenaça no resolta del coronavirus. Però també amb l'opressió d'una altra inacabable pandèmia: la de les clavegueres de l'Estat, que estan mostrant els darrers dies tots la seva ferum insuportable. Fa temps que sabíem que hi havia una «policia patriòtica» que boicotejava il·legalment l'independentisme català. Ara sabem que també s'enfrontaven entre ells, perquè no es fessin públics els seus tripijocs. L'anomenada operació Kitchen en ho explicarà. I potser sabrem finalment qui s'amagava sota el nom misteriós de «M. Rajoy».