Davant de les dificultats, solen aparèixer vocacions de Jeremies que anuncien presagis i mals averanys. Ens recorden que ja ens n'havien avisat i es deleixen per advertir-nos de les pitjors catàstrofes. L'esperit humà és vulnerable davant d'aquests auguris. Ens costa massa poc passar de l'eufòria al pànic, de l'esperança a la desolació. Aquesta mena de pessimisme que de vegades ens domina no ens ajuda a avançar. I dissortadament oscil·lem entre la ignorància i la credibilitat ingènua davant de les amenaces de riscos imminents. A més, l'alarmisme -per instint de supervivència o per morbositat- té una capacitat d'atracció que les bones notícies no aconsegueixen gairebé mai. Partim de la premissa que la normalitat consisteix que el vent de la vida ens sigui favorable, però els cicles formen part de la naturalesa de les coses i ens hi hem d'adaptar per poder superar les adversitats. De fet, ens resistim, posem per cas, a acceptar que les edats són successives i irreversibles. Si, aclaparats, ens quedem immobilitzats o si ens deixem endur per l'espant, creix el risc que el problema que ens preocupa es faci més gros. En la gestió de la pandèmia del covid-19 hem tingut un munt d'ocasions per comprovar l'impacte que hi tenien les reaccions porugues o temeràries. Ni la imprudència ni l'ansietat són la millor companyia per prendre decisions quan hem d'afrontar un repte excepcional. Des del 13 del març ens hem vist abocats a un context singular que ha posat a prova la nostra serenitat i el nostre equilibri. Si les administracions van trigar a reaccionar com la situació requeria i els metges i investigadors van haver de corregir les primeres aproximacions que l'escenari imprevist plantejava, els mitjans de comunicació i de fet el conjunt de la població es van veure arrossegats per estats d'ànim que no sempre, per instintius i irracionals, eren els més idonis. Quan mirem enrere i comprovem les xifres de defuncions del pic de la crisi, ens domina un sentiment d'esgarrifança i d'aclaparament. Hi vam perdre amics i familiars. Van emmalaltir persones que estimem. I el daltabaix social i econòmic de l'inevitable confinament ha estat d'unes dimensions enormes. Des que vam deixar enrere l'estat d'alarma l'epidèmia ha anat fent camí perquè el covid-19 ha vingut per quedar-se. Les medicacions i les vacunes ens en protegeixen, però no el faran desaparèixer. Això no obstant, gràcies a les mesures higièniques i sanitàries adoptades i al seguiment que se n'ha fet, no s'ha reproduït una situació tan dramàtica com la dels mesos de març i abril. Ara que s'acaba l'estiu i ens afanyem a recuperar a les escoles i als centres de treball la limitada normalitat derivada de les indispensables mesures de protecció i prevenció, reapareixen els Jeremies que reclamen reconfinaments que no són ni viables ni necessaris. No hi ha vida sense risc. Ens calen veus crítiques que ens ajudin a millorar, però també confiança i determinació. Ni comportaments irresponsables ni derrotismes paralitzadors ens seran útils.