Demà a Madrid, amb la presència silent del mateix Quim Torra, el més suprem dels tribunals veurà el cas de la seva inhabilitació com a President. Caurà del seu lloc per l'acció d'unes persones amb togues enlloc de les urnes. Una pena tot plegat. Els jutges màxims espa-nyols convalidaran la sentència dels seus col·legues de Barcelona: un any i mig per penjar una pancarta sobre els presos, despenjar-la i canviar-la per una altra sobre la llibertat d'expressió. I res més. Evita la presó però perd el càrrec. Aquest sainet jurídic no acabarà de la forma habitual quan la política era, almenys formalment, ben previsible. Un cas així, més enllà de l'escarafall generat i el que generarà, en temps de vestits i corbates només, el sentenciat hauria abandonat el seu escó discretament. A continuació una nova investidura amb un delfí i o potser un avançament electoral. Ara no. Amb els tribunals fent la feina bruta de la política unionista, els partits suposadament damnificats per tot això (els independentistes) mesclen els càlculs electorals amb el que se'n podrien dir jugades mestres, astracanades o sortides imaginatives segons les visions de cada observador.
Assumit per tots que en pocs dies deixarà de ser al cap del govern català, l'efímer Torra activarà segur diverses opcions peculiars abans de passar al mode «ex» amb sou, xofer, secretària, guardaespatlles, cotxe i despatx per a una llarga temporada. El moment i els protagonistes centrals ens asseguren episodis peculiars. Amaguen intencions i parlen entre línies ell i el seu cap a Waterloo sobre la desobediència a una sentència. Tal cosa forçaria la segura intervenció dels mossos com a policia judicial. Ells acatarien l'ordre segons declaracions d'aquest dilluns per part del flamant conseller d'Interior. Si no plega ell, el faran plegar a la força més enllà d'una èpica d'un dia o dos. Crec que s'enrocarà mentre s'aniran obrint el ventall d'hipòtesis i especulacions.
M'interessa especialment la que des del grup parlamentari de la CUP i altres sectors sobiranistes han proposat, la via Venturós, en referència a l'alcaldessa de Berga i la forma com va encarar la seva inhabilitació per no despenjar una estelada en època electoral. Uns altres jutges la van remoure de la seva cadira. Abans va haver de passar pel tràngol personal d'una detenció per no comparèixer a les citacions. La primera edil berguedana va seguir exercint a l'ombra, discretament, sense anar al seu despatx i deixant vacant l'alcaldia fins al final del mandat. En tornar-se a presentar, va recuperar la plaça amb una majoria reforçada, quasi absoluta, convertida en heroïna. La complicitat de totes les forces amb representació municipal i de tota la societat li ho van permetre. Ningú va voler (o va gosar) presentar un candidat alternatiu i la dignitat del càrrec guanyat pels vots va quedar simbòlicament respectada. L'altra cosa seria la factibilitat, els resultats pràctics assolits i l'eficàcia d'aquesta forma de governar una ciutat. Cal dir que els reglaments locals permetien tenir el lloc buit fins al final i les visions sobre aquella època són diverses.
En el cas de Torra, si opta per aquesta fórmula, només ho podrà allargar dos mesos perquè més enllà d'aquest temps les eleccions es convoquen automàticament. Si ho fa, farà eixamplar la gruixuda escletxa que hi ha a la taula del Consell de Govern, donarà més temps a Puigdemont per organitzar l'última mutació partidària i escollir d'una vegada el nou candidat vicari per encarar unes eleccions el mes de febrer. En conseqüència, la via que triï, sigui la que sigui, ens portarà fins al maig del proper any per veure un nou govern. Els jutges podrint la política i els polítics mirant com la pandèmia fa el mateix amb la societat. De l'hàmster «indepe» al gat i la rata. I tots a rosegar sorra.
