Aquest dimecres Lluís Foix escrivia un més que interessant article a La Vanguardia que es titulava «El dret garanteix la convivència». L'article començava amb el següent paràgraf: «Els missatges dels populismes es mouen en l'àmbit de les mentides, les trampes, les mitges veritats i atacs personals i despietats als adversaris, si fa falta furgant en aspectes més negatius de la seva intimitat». Els recorda alguna cosa? Després parlava del que passa als EUA, la situació creada al Regne Unit per Johnson, per acabar amb les declaracions del president Mas dilluns als jardins del Palau Robert.

Mentre el llegia em venia al cap el procés i tot el que s'ha arribat a dir en aquest país per convèncer els ciutadans que la independència és un dret consubstancial del poble de Catalunya, quelcom semblant al dret diví. Que les Nacions Unides ens el tenen reconegut, de com seríem de feliços i, sobretot, de la Dinamarca del Sud. El món ens mira, Espanya ens roba, ho tenim a tocar, Europa ens acollirà amb els braços oberts... continuo? Després vingué l'1 d'octubre i... no va passar res que els dirigents no sabessin a l'avançada, encara més... necessitaven que passés.

Fa pocs dies que va ser el tercer aniversari del dia que la majoria minoritària del Parlament va trencar l'estat de dret a Catalunya. Es pot dir com es vulgui però el cert i veritat és que les anomenades lleis de desconnexió (Transitorietat Jurídica, en van dir) trencaven amb l'Estatut i la Constitució. Com diu Foix al seu article, «si s'abandona el dret, es perd la possibilitat de negociar i de respectar els interessos dels individus i els pobles... La legalitat no és cap dogma. Es pot canviar a través de noves lleis que poden aprovar-se per les majories del moment sense re-córrer a la unilateralitat, que és la porta oberta a la confrontació». Em sembla que no cal dir res més, la via unilateral no porta enlloc, com a molt a la destrucció com a poble.

A partir d'aquesta realitat incontestable, el conjunt de ciutadans de Catalunya hem d'exigir als nostres representants que compleixin amb l'estat de dret. No sé els dies que trigarà el president Torra a ser inhabilitat, però no podem permetre més l'engany. La llei que aplicaran els jutges per la seva inhabilitació és la mateixa per la qual ell i la resta de diputats van ser escollits, i per tant li ha permès ser president de la Generalitat. Cap de nosaltres tenim permès complir la llei a trossos, aquest article sí, aquest article no; per tant, els nostres representants, més que ningú, han de ser els primers a complir-les (senceres).

Al discurs institucional de l'11 de setembre el president Torra va exigir al rei i al Govern d'Espanya que demanin perdó per l'afusellament del president Companys. Entenc que volia fer una associació d'idees entre ell, el president inhabilitat, i Companys, el president assassinat. O, més pervers encara, insinuar que en el fons la guerra civil va ser una guerra entre Espanya i Catalunya. Doncs no, la guerra va ser una guerra entre espanyols, com la del 1714. I els catalans com a tals també vàrem estar en guerra entre nosaltres. Quan el sentia em preguntava: potser ell, com a president de la Generalitat, ha demanat perdó pels execrables crims comesos a Catalunya durant la guerra? O no és cert que alguns catalans, en nom de la República, les van fer tan grosses com els catalans feixistes?

Doncs sí, durant la República i a la rereguarda a Catalunya també hi va haver molts assassinats.

Com també hi va haver molts catalans feixistes. Si algú en té dubtes només cal que miri les imatges de l'entrada de Franco a Barcelona, o si voleu les de les vingudes del dictador a Manresa o Berga.

Compte, desconfieu arreu d'aquells que us prometen la glòria, que només us portaran patiment. La nostra màxima, si volem ser un sol poble, hauria de ser, «mai més catalans contra catalans».