Avui el Tribunal Suprem veu la inhabilitació de Quim Torra pel cas de la pancarta, que en la seva absurditat resumeix els topants del conflicte. Recordem-ho: a Torra li van ordenar que retirés una pancarta abans de certa hora, i ell ho va fer, però més tard, quan li ho va semblar. Va desobeir una mica i el castigaran del tot.

En aquest afer veiem l'acarnissament de l'Estat contra la discrepància en general i la sobiranista en particular. No seria gens estrany que passés a la història dels despropòsits, i les facultats de Dret l'estudiessin com un exemple negatiu, oposat a la utilització del sentit comú i la mesura en l'exercici de la justícia. Quan un Estat arriba a aquests extrems demostra alguna cosa més que una força coercitiva prou coneguda des de fa dècades i segles; demostra també una immensa inseguretat en la solidesa dels seus fonaments, fins a l'extrem que qualsevol brisa li fa témer l'ensulsiada de tot l'edifici. Els estats que se senten forts no veuen cap amenaça en unes pancartes (ni en llaços, ni en cançons, ni en retrats cremats); els que se senten febles les estripen amb ràbia.

Però el cas també expressa una tradició desconcertant de l'independentisme: el desafiament sense consumació que acaba en clatellada. Els fets de fa tres anys en són el darrer exemple, dolorós per les conseqüències humanes. El Govern i la majoria del Parlament van aprovar la llei que creava la república (LTJ) i van convocar el referèndum d'autodeterminació, però davant la immediata resposta legal de l'Estat van acatar formalment les prohibicions. El braç civil del moviment va prendre el relleu i va muntar l'1 d'Octubre, però quan en plena eufòria va arribar l'hora de declarar la independència, el president va proposar ajornar-la. Quan finalment es va proclamar, no va passar res: l'Estat continuava a les fronteres, als aeroports, a les oficines del DNI i a la tresoreria de les pensions. Encara més: el 155 va penetrar com un ganivet calent a la mantega mentre els líders s'encaminaven a la presó o a l'exili.

No, la realitat no és una d'aquelles pel·lícules de Tom i Jerry on guanya el ratolí.