El confinament de la primavera passada es va endur, com sap tothom, un munt d'actes i d'iniciatives que ja no s'han recuperat. Ara mateix, la represa cultural i lúdica és encara lenta i plena de temors, i sembla evident que en tenim per dies. De manera que se'ns imposa el deure de repescar de la manera que sigui aquelles propostes i realitzacions que corren el risc de restar mig soterrades.

Per exemple: pocs dies abans del tancament general, estava previst un acte de presentació d'un volum de cinc-centes pàgines que porta el títol de Diccionari biogràfic dels diputats de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) i que ha estat editat per la Diputació de Barcelona. Només pel títol ja s'endevina que es tracta d'un treball ingent de documentació i de recerca que ha estat dut a terme per un ampli equip d'investigadors, sota la direcció d'Enric Pujol i Casademont i Josep Santesmases i Ollé. I és que, encara que pugui semblar mentida, al costat de les figures més rellevants de l'època, hi havia un gruix molt important d'antics diputats de la Mancomunitat que havien quedat enterrats en l'oblit i dels quals ja pràcticament no es tenia notícia.

Aquest oblit era injust i era deplorable, perquè, com és prou conegut, la Mancomunitat de Catalunya ha passat a la història del segle XX com un intent reeixit i transcendent d'organitzar per primera vegada en l'època moderna una primera concreció política d'un autogovern català. Va ser un «invent» polític articulat per Enric Prat de la Riba sobre la base de l'estructura institucional de la Diputació de Barcelona, a la qual van sumar-se les altres tres diputacions catalanes per acabar confegint un instrument de govern conjunt que, en molt pocs anys, va dur a terme una gran tasca modernitzadora que va afectar tots els àmbits de la nostra societat (cultura, ensenyament, serveis socials, obra pública, comunicacions, salut, organització de l'administració...). Encara avui, resten ben vives institucions que, havent estat innovadores en el seu temps, continuen prestant serveis importants al país.

I bé, darrere els capdavanters del projecte, hi va haver un gran nombre de diputats de tot el ter-ritori que hi van participar i hi van donar suport i que, per tant, bé mereixen el record agraït de les generacions posteriors. Ara, doncs, gràcies al treball que comentem -que primer va ser editat en format electrònic i que ara ja es troba en paper-, els tenim tots ben identificats i en coneixem els trets biogràfics principals, tots ben ordenats per ordre alfabètic i acompanyats sempre que ha estat possible de la seva fotografia i el seu autògraf.

Repassant el llibre, ens adonem que el nombre de persones identificades és certament elevat: 233 diputats provincials que, en períodes diversos, van celebrar un total de disset sessions, entre el 1911 i el 1923. Cada fornada d'aquesta assemblea estava integrada per noranta-sis diputats, dels quals en corresponien trenta-sis a la Diputació de Barcelona i seixanta a les altres tres diputacions (vint de cadascuna). I si aterrem a les nostres comarques, podem assenyalar que n'hi va haver dotze pel districte d'Igualada-Vilafranca, deu pel districte de Vic-Granollers, vuit pel districte de Manresa-Berga i, ja a la província de Lleida, sis pel districte de Cervera-Solsona.

Ens trobem, doncs, davant una obra biogràfica que serà de referència i que treu a la llum una quantitat important de personatges polítics que hauríem de conèixer. Uns personatges que van aportar el seu gra de sorra a una obra de govern importantíssima, reconeguda per tothom. Saludem, doncs, amb efusió l'aparició d'aquest llibre.