19 de setembre de 2020
19.09.2020
Regió7

Un cinc i un zero

18.09.2020 | 21:18
Un cinc i un zero

Cinc dits a cada mà. Cinc dits a cada peu. La cinquena planta. Zero és el buit, igual a res. Es pot treure un zero, començar de zero, ser un zero a l'esquerra, però si el poses a la dreta multiplica i fan cinquanta. Xifra rodona. Mig segle. Mitja vida. Jugo amb els números perquè no sé què fer-ne de tants anys, on guardar-los, on posar-los, com comptar-los. No tinc prou dits. Ni prou calaixos. Ni prou memòria. Els papers, les fotos i els records s'amunteguen en una pila alta i torta que amenaça de caure, i jo m'enfilo al costat, en una escala sense fi, per mirar de prop l'obra feta. Tot s'aguanta per un estrany equilibri de forces, una torre fràgil com un joc de peces. Si en treus una, cauen totes. Soc tot això. Un passat ple de cares i instants condensats en una pel·lícula muda accelerada. Com pot ser que tants i tants dies hagin passat tan de pressa? Els estius, les feines, les festes, els concerts, els riures, els dols. El que és bo i el que és dolent. Tot. Un sospir. I jo que no m'ho creia quan m'ho explicaven els grans de casa, els que tenien l'edat que jo tinc ara i jo en tenia menys de la meitat que ells.


El meu fill petit demana si el sol és l'estrella més gran de l'univers. I li dic que no, que és la que tenim més a prop de la Terra, per això creiem que és la més gran. Així n'hi ha de més grans?, pregunta encuriosit. I tant que sí. I jo, què soc, gran o petit? Doncs, depèn amb qui o amb què et comparis. Al costat d'un gratacels ets petit. Al costat d'una formiga ets gran. Parlem de l'univers mentre sopem amb la persiana de la terrassa abaixada. A fora hi ha una foscor trencada per milers de puntets que imagino blancs i vibrants. I l'univers què és? Ho és tot? El seu germà li respon sense dubtar-ho: és el tot que coneixem fins ara. I la mirada del qui pregunta se'n va cap a la persiana, el seu cos s'aprima, s'escapa per les escletxes minúscules i vola sense ales. Flota. Travessa núvols esponjosos i s'enlaira per observar des de la immensitat la petitesa, els puntets blancs i vibrants en què ens hem transformat nosaltres. Ho sé perquè l'he seguit, perquè ell m'ensenya un món que jo no veig. El món de l'any zero.


I agafada de la seva mà, veig les muntanyes altes que mai trepitjaré i els camins que un dia vaig decidir que no faria. Tot sembla senzill, equilibrat, des d'aquí dalt. Els camps llaurats, les oliveres perfectament arrenglerades, les valls sinuoses, els rius serpentejants, els moviments harmoniosos. El món és tan extremadament bell que val la pena fugir-ne de tant en tant. No sé cap on aniré quan toqui de peus a terra. Potser em deixaré portar per aquest vent que bufa i el sol ataronjat que m'il·lumina les mans mentre escric en aquesta tarda encara calorosa de setembre, el meu mes preferit, el mes ideal per néixer i renéixer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit