El meu cosí Enric va néixer el 64, quan jo tenia sis anys i creia que els nens venien de París. Quan va arribar ell, el pare i la mare van anar a veure la tieta a la clínica i a conèixer el seu nou nebot. Jo vaig preferir quedar-me a casa; els pares van insistir perquè anés a veure el cosinet però jo, ni sé per què, em vaig entossudir a no anar-hi, ja el coneixeria un altre dia. En tornant, suposo que per mortificar-me, la mare em va dir -i ho recordo com si fos ara-: «Ai, Josep Maria, el que t'has perdut!, hem pensat tant en tu i en el greu que et sabria no haver vingut... Mira, mentre érem amb la tieta han portat un nen a l'habitació del costat... hem vist ben bé per la finestra com arribava la cigüenya, la teníem allà mateix!». Suposo que aquella deuria ser la primera vegada a la meva vida que el meu amor propi em deuria impedir demostrar el que sentia, el disgust i la ràbia amb mi mateix per no haver-hi anat. Als meus sis anys, i a Manresa, no havia vist encara cap cigonya de debò (bé, jo en deia i en segueixo dient cigüenyes, però em veig obligat a escriure cigonya, igual com em passa amb altres paraules, per respectar la normativa). Als meus sis anys, repeteixo, de cigonya no n'havia vist mai cap i en la meva imaginació les tenia idealitzades a partir d'aquells dibuixos en els quals apareixien sempre amb un farcell penjant del bec i una criatura a dins. I em fascinaven. Molts anys després, ja de gran, quan vaig veure les cigonyes de debò volant pel cel o observant-nos, llunyanes i inabastables, des dels seus nius damunt d'alguna torre o d'algun campanar, la seva imatge real va substituir la que m'havia fet a través dels dibuixos, però la fascinació que em produïen seguia i segueix sent la mateixa.

He vist cigonyes arreu de Catalunya, n'he vist moltes més a Castella i n'he vist una infinitat quan he anat a Extremadura, i mai m'han deixat indiferent. Per això vaig quedar meravellat quan vaig veure la foto d'aquell fotimer que havien fet parada i fonda a Sallent. Milers de cigo-nyes, deia el diari, i veure-les en directe havia de ser impactant. Cigonyes que venien del centre d'Europa per anar a passar l'hivern al sud d'Àfrica i tornar de nou al febrer («Por San Blas la cigüeña verás») o al març, amb aquella mateixa regularitat amb què alguns tornen a casa per Nadal. Tot i sabent que els nens no venen de París, la vida de les cigonyes encara segueix alimentant les meves fantasies. Veure-les em dona aquella tranquil·litat que em transmet tot allò que es manté impertorbable.