A quest any no és per la imminent entrada de la tardor, que de sempre m'ha afectat, soc d'estiu, m'agrada la calor, el sol... i quan els dies comencen a fer-se foscos em bé aquella melangia.

Aquesta vegada -ho tinc clar- és perquè cada dia que passa em costa més sentir una certa normalitat en aquesta espècie de món postapocalíptic que comporta conviure amb la pandèmia. Tinc nostàlgia. Del passat recent. Fa setmanes que no ens trobem tota la colla, els amics d'Euskadi, els de Cadis. Em dol anar a veure la mare i seguir mantenint les distàncies. Pensar «no et deixis l'hidrogel», preguntar-me a mi mateixa si ja toca fer canvi de mascareta...

La sensació postapocalíptica em fa pensar que hi ha coses que ja no tornaran a ser iguals: el cap d'any, Sant Joan que ja no va ser com era... no sé quan tornaran, no sé si tornaran...

L'any passa lent, molt lent en espera de vacunes miraculoses, medicaments que treguin força al maleït virus i disminueixin els seus efectes. Cada dia encreuem els dits perquè la corba no s'enfili. Ara molt pendents de les escoles, com al principi ho estàvem de les residències. També els encreuem per no perdre la feina, perquè el taller o la botiga no l'haguem de tancar, per poder pagar el lloguer o la hipoteca...

Després mires al voltant i dius: ostres, no. Podem patir, podem estar no tan bé o sentir-nos malament, però aquests dies hem pogut veure l'infern a la terra. A Mória, al camp de refugiats.

Allò sí que és viure amb por i dolor. I els provoca Europa, una Europa en què no ens reconeixem, la que deixa la gent sense sostre, sense aigua, sense medicaments... Nostàlgia d'una Europa acollidora que com a valor fundacional tenia la solidaritat.

Llavors és quan em dic: fora melangia, fora el passat i prou mirar-se el melic, hi ha un mentrestant que no podem deixar passar. Davant de tot plegat, hi ha coses que poden millorar la vida, la nostra i les dels altres: actuar. Des de la ràbia i també des de l'esperança. Seguir dempeus i no rendir-se.