Daniel Monzón, un dels directors del cinema espa-nyol més valorats en la dar-rera dècada, s'instal·larà amb tot el circ cinematogràfic que acompanya un rodatge, per convertir la ciutat en plató del seu nou projecte. Pels carrers de la molt noble, lleial, benèfica i ara cinematogràfica Manresa, feia dècades que no passava una cosa semblant; havíem tastat anuncis, alguna sèrie de televisió, però això de protagonitzar un llargmetratge no succeïa des dels anys 60 amb el Plácido del mestre Berlanga.

Però tot té una història i res és casualitat, si la pel·lícula ha arribat a Manresa és perquè el seu director fa anys que ens coneix, va venir per l'amistat personal amb qui va ser el darrer director del Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa. Doncs sí! Manresa va tenir un festival, un certamen que, a més de tenir la presència dels grans com Berlanga, Saura o Bigas Luna, va apostar pels nous valors. L'any dos mil, uns joves Daniel Monzón, Javier Fesser i Juanma Bajo Ulloa ja passaven per la sala gran dels cinemes Atlàntida i s'iniciava una llarga amistat amb el Fecinema, que visitarien en diverses ocasions; de fet, en una d'elles i voltant pel Centre Històric, en Fesser va comentar que si l'hagués descobert abans, aquell hauria estat el plató ideal per rodar-hi Mortadelo i Filemón, observació que ara mateix no sé si ens ha de fer sentir gaire cofois, i Daniel Monzón va tornar per estrenar-hi alguna de les seves pel·lícules. El mateix festival que va posar en marxa la Manresa Film Comission, per promocionar la ciutat com a plató i fer rutllar la complicada maquinària del món audiovisual professional, i que després d'uns anys en l'oblit va recuperar el consistori de Valentí Junyent.

D'aquell festival van sortir aquestes coses; un certamen consolidat que va ser un dels actius manresans amb més projecció estatal i internacional, però que va fer fallida quan els dos principals patrocinadors privats van abandonar el projecte; una caixa amb problemes de fusió i una asseguradora amb canvi de polítiques internes. Amb totes les institucions -Ajuntament, Generalitat, Diputació i Ministeri de Cultura- compromeses amb la continuïtat i les aportacions econòmiques, els organitzadors van passar mesos cercant el suport privat que els calia entre les firmes i empreses manresanes amb més prestigi, poder i promoció, però amb poca vocació de ciutat, ja que tot van ser portes tancades.

M'ha vingut de gust recordar la historia perquè quan diem que Manresa és una ciutat de cine no és cert, com a màxim s'hi fa cine, per ser-ho caldria que els actors del teixit econòmic i empresarial fessin bé el seu paper, fins ara ni se l'han cregut, ni l'han volgut interpretar, ni els ha interessat un rave la pel·lícula... que ningú es vulgui posar medalles que no li toquen.