La nova temporada tardor-hivern ens porta una novetat. La possibilitat d'incorporar la mascareta a la nostra indumentària, conjuntar-la, contrastar-la o convertir-la en un element que ressalti i reafirmi la nostra personalitat o la nostra causa. Mai no hi ha hagut una peça més visible. L'únic que podria equiparar-se a la seva efectivitat seria dur la consigna escrita directament a la cara.

Podem analitzar els nostres semblants només de veure quina mascareta llueixen. Les higièniques, neutres, insípides, blaves són per als que no volen embolics, els conformistes, els que prefereixen estalviar-se maldecaps o els qui esperen fer content tothom: uniforme de molts polítics -excepte si són en campanya electoral- o dels membres de la monarquia, que en portar-la semblen voler convèncer-nos que som iguals. El toc fosc i llis que tant abunda sembla cosa de gent jove o de qui volgués continuar sent-ho. Després hi ha la mascareta ideològica. Hi ha qui porta, literalment, Espanya a la boca, però portar la bandera a la dreta o a l'esquerra marca una diferència. Tot i que crida l'atenció que no proliferin en les compareixences públiques les mascaretes estelada o les de color groc, per exemple.

Sembla clar que la màscara és un bon lloc per presumir d'afeccions i afectes autèntics. Els colors d'un club esportiu, per exemple. Les lluites per alguna causa social -ja sigui el feminisme o el Black Lives Matter- o els propis gustos. No és estrany: mai una peça indumentària ens havia permès fer-los tan visibles. Ni les gorres ni les samarretes poden competir en això com les emfàtiques mascaretes.

Hi ha, finalment, un simpàtic inconformisme en les mascaretes provocadores, o gracioses, trompe-l'oeils de les faccions: llengües, llavis, el somriure del Joker, la llengua de Jagger... sempre penso que rere elles s'hi oculta un inconformista, un trencador o, simplement, un optimista. Les tres coses m'encanten. No sé què pensarà ell de mi i, per tant, de la meva mascareta.