Començo amb un record pel somriure que engrandia el rostre, enxiquia els ulls i delatava la bondat i honestedat de l'apreciat Emili Martínez, mort en accident d'escalada dissabte passat. Persona íntegra i exemplar, l'Emili hauria coincidit amb la majoria de ciutadans que aquesta setmana s'han sentit inquiets, entre altres temes, per l'inici del curs escolar, per l'evolució de la pandèmia que evidencia tantes febleses, per la confirmació de la fusió de Caixabank-Bankia, o per l'anada del president Torra a Madrid a comprovar la imparcialitat de la cúpula judicial espanyola.

Segurament, la coincidència a valorar els efectes que puguin tenir l'evolució d'aquests temes en l'ànim, la tranquil·litat, el benestar o el desassossec de la població només pot respondre a la identificació personal amb l'entorn, la responsabilitat cívica, i la implicació en el funcionament d'una societat sotraguejada diàriament pel coneixement de fets i situacions que no poden deixar indiferent ningú. Així, els confinaments selectius que estan alterant la vida social i econòmica de territoris concrets exigeixen una atenció prioritària i unes actuacions responsables per part de l'Administració i dels ciutadans. Ningú pot inhibir-se de la situació anímica i de treball dels professionals de la sanitat, vist el que els va tocar viure la primavera passada. O no preocupar-se per saber els progressos en l'obtenció d'una vacuna contra la covid-19 i d'una medicació que garanteixi el tractament eficient dels afectats per la malaltia.

En el terreny de la convivència ciutadana, no és permès fer-se l'orni en tot l'afer de la inhabilitació del president de la Generalitat, sobretot pel que suposa d'agressió a les nostres institucions i de pèrdua de drets fonamentals com el de la llibertat d'expressió. Tot el que es deriva de l'actuació orquestrada dels poders de l'Estat contra el projecte polític d'una Catalunya sobirana afecta el benestar de tots els catalans, sigui quina sigui la seva ideologia o procedència. Negar-ho és fer costat als que s'imposen per la força, per la tergiversació de les lleis, i per l'incompliment de les normes democràtiques. Tampoc no pot deixar indiferent el desacord continuat entre els partits que diuen defensar projectes polítics de progrés social. Puc imaginar que l'Emili també sentiria pena aliena per l'espectacle que escenifiquen els «representants del poble» al Congrés de Madrid i al Parlament de Catalunya, i que aconsellaria tenir memòria en les properes convocatòries electorals. És clar, però, que mentre no arribi el moment de votar hi ha una realitat, uns fets, que condicionen el dia a dia més immediat, que ningú no pot desatendre.

En conseqüència, podríem atrevir-nos a considerar que tots els exemples recollits són més prioritaris d'afrontar que no pas fixar la data de les eleccions catalanes, com ha dit i repetit el president Torra. I que els qui l'escarneixen, el critiquen, el deshumanitzen amb l'excusa que només ho fa per interès partidista, evidencien quin és l'interès que els mou a ells per resoldre la greu problemàtica que condiciona el present i el futur de la població: a l'exigència unànime del calendari electoral, quantes propostes d'actuació s'hi han afegit? Que la terra et sigui lleu, Emili.