Al primer volum del llibre-testimoni del president Carles Puigdemont M'explico. De la investidura a l'exili (2016-2017), escrit amb la col·laboració de Xevi Xirgu i editat per La Campana, hi ha diversos episodis on l'espionatge per part de la policia espanyola dels seus actes i moviments és ben evident. S'exemplifica especialment en la crònica que es pot llegir del diumenge 29 d'octubre del 2017. S'explica allí que en les diverses reunions que té a casa seva amb persones de confiança preparant l'estratègia política i institucional en un moment transcendental, tots tenen la precaució de deixar a fora els seus telèfons mòbils, conscients que aquests aparells serveixen per fer rastreig i, suposadament, escoltar les seves converses privades. Fins que hom té un descuit: un amic seu el porta a sobre mentre parlen. A partir d'aquí tot es precipita i s'accelera la fugida sobtada, ràpida i discreta del president cap a Brussel·les. Pròpia d'una pel·lícula d'acció!
No vull pas entrar ara i aquí a comentar ni el llibre ni tot allò prou interessant que s'hi explica. Només ho esmento perquè confirma, directament i en primera persona, el que es dona per suposat, però ningú no ho demostra o ho diu amb claredat. Òbviament, si algú pensa fer alguna denúncia formal, val més que ho deixi córrer perquè ni el govern espanyol ni la «seva» justícia ho facilitaran, ja sigui amagant informació o negant-hi hipòcritament qualsevol relació. Recordem que a principi d'estiu va saltar la notícia que el mòbil personal del president del Parlament, Roger Torrent, havia estat víctima d'un programa espia que es diu Pegasus que només els estats poden adquirir i preparar, teòricament per perseguir només terroristes i delinqüents. És clar que per a aquest poder a l'ombra -el deep state, que es diu ara- sí que ho són! També es va comentar que es trobaven en la mateixa situació Anna Gabriel (CUP), l'advocat Jordi Domingo i Elisenda Paluzie, presidenta de l'ANC, entre d'altres.
Jo ja entenc que cadascú defensa els seus interessos, amb més o menys transparència, però en una democràcia no es pot admetre de cap de les maneres que siguin les mateixes institucions les que facin aquest joc brut. Hom dirà que no cal que siguem ingenus i que hem d'aprendre a conviure amb aquest estat de coses. Potser sí, però no té cap sentit que tots plegats ens hi resignem. Perquè no només es treballa des de l'ombra per defensar la seguretat de tots plegats, com ens volen fer creure, sinó que també s'utilitza per fer mal a l'adversari, ni que sigui del seu propi espai polític, com estem veient ara amb l'espionatge dins del propi partit en l'operació Kitchen del Partit Popular.
L'estat democràtic com a concepte no es pot permetre treballar d'aquesta manera, espiant qui governa a altres càrrecs electes. Ha de ser neutre a l'hora de gestionar la lluita transparent entre les diverses opcions polítiques que volen, legítimament, guanyar protagonisme i governar. Igualment, la independència de Catalunya o de qualsevol altra nació s'ha de poder debatre i votar amb transparència i seguretat. Que no interessa a determinats poders a l'ombra que han segrestat les institucions estatals, ja ho sabem, però no ens podem quedar pas de braços plegats. És gravíssim l'existència, per exemple, de fons reservats, que paguem entre tots, per fer aquest tipus d'actuacions clarament criminals. Als que remenen les cireres sempre els va bé dir sovint que ningú està per sobre de la llei i que aquesta és imparcial. I un be negre! Demagògia i hipocresia pura i dura.
Igualment, convindria que els qui són ara mateix darrere del procés independentista siguin intel·ligents i treballin amb seguretat i discreció. Els d'abans, que van anar majoritàriament amb el lliri a la mà, ja han tastat en la seva pròpia pell la medicina del xarop de bastó. I que es posin d'una vegada les bases per a un nou model d'estat on les clavegueres parapolicials no existeixin.
