Atretes per la llum, com tants altres insectes, els vespres de totes les cases berguedanes de finestres encara obertes tenen cada dia unes convidades imprevistes. Per tot arreu, milers i milers, han tornat multiplicades unes papallones horroroses, de color caqui militar, molt impertinents i de vol erràtic.
Una subespècie nocturna com aquesta sembla un insult estètic per al conjunt dels lepidòpters. Són família amb les papallones de sempre, les de colors vius, sigui blau elèctric o groc amb llunes negres, imitant ulls d'altres bèsties per atemorir els seus depredadors. Les boniques volen de planta a flor enmig dels dies assolellats, quasi sempre solitàries, donant el to bucòlic just als nostres camps verds. En canvi, hi ha aquestes parentes seves, primer larves, després tornant-se les erugues del boix, que són la definitiva destrucció per als boscos on hi ha aquest arbust. Aquesta cuca metamòrfica (l'eruga al final acaba de papallona de nit) procedeix d'Àsia (resulta que ara totes les plagues venen d'allà) i s'ha escampat per totes les zones de Catalunya on arrelen els boixos. Fins i tot ha començat a menjar-se els de Mallorca. Perquè se'ls cruspeixen tots i totalment. Aquests cucs verdosos són tan nombrosos, voraços i descontrolats que delmen completament totes les fulles de les quals s'alimenten. Van aparèixer a Besalú per primera vegada i ara ja són al Bages, al Solsonès, al Berguedà. A tot arreu. La seva expansió sense control com a forma de pervivència corre al costat d'una altra familiar seva, la processionària, la qual amenaça fa molts anys els pins autòctons. Entre tots dos, uns clàssics dels nostres boscos viuen atacats. Els boixos, de forma massiva. No tenen depredadors actius, llevat de la vespa velutina, també importada d'indrets llunyans i no suficient en nombre per aturar la seva expansió. Al Ripollès ho assagen amb pardals i mallerengues. De moment amb uns quants i en mode experiment importat de França. Els tècnics del departament d'Agricultura tampoc acaben de trobar la fórmula artificial per aturar-les. Les crisàlides van gua-nyant per golejada i són l'exèrcit vencedor. D'entre tot el que s'ha provat, només funciona atreure els mascles amb feromones per reduir la seva capacitat d'aparellament. De fet, només desapareixeran d'inanició amb l'últim boix, una victòria ben trista que acabarà sent una derrota per a la natura.
Més enllà d'aquesta guerra fauna-flora (una més i les que vindran), tot em porta a pensar que la vida com a concepte màxim és un factor aliè a les papallones, a tots nosaltres i al conjunt dels éssers vius. Ben mirat, només en som un contenidor temporal per passar-la als següents exemplars que l'allotjaran. Ella continua i nosaltres (tots els vius) no. Corprèn i dona una lliçó d'humilitat tremenda pensar-hi. La forma d'actuar de l'última agressió al bosc mostra una gran similitud amb la dels humans. Sense ningú que ens amenaci realment, només podrem desaparèixer per autodestrucció. Igual que aquestes bèsties voraces. Morint d'inanició davant de l'últim aliment. Quan s'acabin (les fulles per a les papallones i el que mengem en el nostre cas) de la seva zona (diguem-ne planeta per a nosaltres), moriran els últims. Igualment ens basem en la multiplicació desmesurada i continuada. Elles poden passar quatre generacions cada any. Nosaltres necessitem un segle, però el creixement humà sense mida ens converteix en la gran plaga, la més dolenta mai vista a la Terra. Elles en molesten a l'hora de sopar o en mode formiga marabunta (o legionària) al voltant d'un fanal qualsevol a Borredà. I nosaltres generant cada dia més residus, deixalles, plàstics, aclarint els boscos i contaminant les aigües. No sé qui és més molest.
