El primer dia (dimarts de la setmana passada) van ser 17, els grups escolars confinats. L'endemà, 34. Dijous, 68, i divendres, 111. Ahir, la xifra de grups en quarantena ja va ser de 303. A aquesta velocitat, en deu dies ens quedem sense alumnes a les aules. Era previsible que això succeís. La pregunta era a quin ritme passaria. La pandèmia segueix on era, i té efecte en totes les nostres relacions. L'escola, malgrat els esforços de la comunitat educativa per prendre mesures que resolguin els molts dubtes que la situació genera a pares i alumnes, no és cap bombolla. Forma part del conjunt. La qüestió, llavors, no és què hem de fer, sinó com fer-ho. Perquè, en global, hem de fer com si la pandèmia no manés (que mana): les empreses han de funcionar, les escoles han de seguir educant una generació d'alumnes que no es pot permetre un altre curs gairebé en blanc. Hem d'acomiadar els que perdem pel camí (i les cerimònies funeràries generen enormes riscos, com tot el que suposa aglomeracions i emocions, dos ingredients no exclusius dels més joves). Hem de fer esport i compartir estones amb els amics i anar a teatres i reobrir sales de concerts. Sense alguns d'aquests ingredients no s'entén el tot. Hem de viure, però amb precaucions i mesura. Si no, que ens tornin a tancar a tots i que sigui el que la covid vulgui.
