Massa sovint, les decisions sobre polítiques públiques es prenen obeint a manuals ideològics, intuïcions o càlculs electoralistes, sense atendre l'evidència. Passa en tots els àmbits; també en el de l'habitatge. Ho hem vist recentment, en ocasió del debat sobre la regulació dels preus dels lloguers: uns i altres han fet servir arguments retòrics més que no pas estudis o dades. Per això és important que les polítiques públiques s'avaluïn, i que es vagi acumulant un cos de coneixements que ens orienti sobre què funciona i què no.

Això també és aplicable a la proposta del govern de la CUP a Berga d'aplicar un recàrrec del 50% sobre l'Impost de Béns Immobles (IBI) als pisos que es trobin desocupats de forma permanent. L'objectiu és «afavorir l'augment d'habitatges de lloguer disponibles al municipi i una estabilització dels preus, que faci que hi hagi pisos més assequibles».

Els fets són que l'increment de preus de lloguer que hi ha hagut a Berga, els dar-rers anys, ha estat la meitat del de Catalunya, i que el lloguer mitjà a la ciutat és de menys de 400 euros (els pisos més econòmics queden per sota dels 300 euros). En aquest context, el govern de la CUP pensa que la falta d'habitatges de lloguer a Berga (no quantificada) és deguda a què hi ha pisos buits que no s'oferten (tampoc se sap quants), i que instaurant un recàr-rec de l'IBI, els propietaris -per estalviar-se'l- posarien a lloguer els seus habitatges desocupats.

Analitzem la plausibilitat d'aquesta hipòtesi. Pel que fa als pisos buits dels bancs, resulta que hi ha un estudi d'Ivalua -organisme públic expert i independent- que conclou que «la incidència de l'impost sobre el conjunt d'unitats en disposició d'un banc seria més aviat baixa» i que «el tribut esdevindria majoritàriament recaptatori». Davant d'això, Ivalua recomana considerar altres opcions -i n'apunta algunes.

Examinem ara si el recàrrec de l'IBI podria fer canviar el comportament dels petits propietaris particulars. Si es parla amb ells (quelcom aconsellable sempre que es dissenya una política), de seguida es veu que preferirien llogar: així obtindrien un rendiment, i evitarien la degradacio i l'okupació dels seus pisos. Doncs per què no ho fan? A vegades, simplement no poden afrontar el cost de les reformes que caldria per fer el pis habitable. Altres cops pensen que els riscos que prenen llogant (impagaments, destrosses, dificultat per recuperar la possessió en cas de problemes, estrès i maldecaps) no compensen els ingressos per lloguers -i si aquests baixessin, encara menys. Però és que ni tan sols és realista pensar que baixaran els preus per un suposat increment de l'oferta gràcies al recàrrec, perquè tenint en compte que l'IBI mitjà a Berga és de 287 euros, un recàrrec del 50% no fa cap diferència. De manera que si de veritat volem que alguns pisos buits surtin al mercat -cosa que beneficiaria tothom-, el que cal és establir incentius que puguin motivar realment els propietaris i dinamitzar l'oferta de lloguer: ajuts a la rehabilitació, avals als llogaters, assegurances de lloguer per als propietaris... A banda, recordar que els poders públics poden -si volen- construir habitatge social.