Visc amb la impressió que el món gira cada vegada més de pressa i que la vida de les persones i de les generacions comença i acaba a una velocitat accelerada. És una impressió subjectiva, ho sé, però els esdeveniments i la meva progressiva senectut me la fan sentir cada dia amb més força.

La generació dels qui ara tenim entre 75 i 85 anys ha entrat en procés d'extinció. Som la generació que va constituir el gruix de les persones implicades en la lluita definitiva contra el franquisme.

La generació més adoctrinada a l'escola en els valors més caducs del seu moment però que vam haver i vam saber inventar-nos nous valors en tots els àmbits, en el de la política, la cultura, la moral...

La que sembla ja oblidada pels joves, lluny, la majoria, dels problemes que en el seu moment nosaltres vam haver de resoldre.

En un breu espai de temps ens han deixat tres persones diferents però ben representatives, a nivell ciutadà, d'aquesta matriu: el Juli Sanclimens, l'Emili Martínez i el Lluís Calderer.

Amb el Juli Sanclimens (va morir el juny, fa tot just tres mesos, i era el més gran) va haver-hi sempre, entre nosaltres, una actitud cordial i de respecte malgrat les moltes coses que ens distingien i dels camins diferents que vam emprendre a partir de la Transició.

Amb l'Emili, com tothom sap, m'unien moltíssimes coses d'ordre molt divers. Al marge de les comunes coincidències de generació i la seva projecció pública, i tal com vaig dir en el seu comiat, la nostra era una amistat real de seixanta anys compartint triomfs i derrotes, il·lusions i decepcions, a més a més d'una comuna militància clandestina al Partit Socialista Unificat de Catalunya vivint les lluites sindicals i polítiques de cada dia dins l'organització, al carrer, al treball i a les entitats, sempre sota l'amenaça de la repressió policial, lluites encaminades a aconseguir la Llibertat, la Democràcia i el Socialisme. Aquella etapa tan tenyida de política va culminar per a nosaltres dos amb la participació, del 81 al 83, al consistori manresà i les nostres activitats com a regidors.

Amb el Lluís també m'unia una amistat producte d'anys de remar en una mateixa direcció com a ciutadans amants de la cultura, de l'admiració que professo per la seva obra com a literat i del seu mestratge com a home de teatre dins el Grup d'Art Viu. Després havíem coincidit en moltes ocasions parlant en taules rodones sobre persones i esdeveniments ciutadans: fa dos anys, al local de l'Òmnium glossant i fent reviure la figura de mossèn Junyent; i fa uns mesos en un acte sobre Supervivents i Resistents organitzat per la Fundació Independència i Progrés (on també era present a la taula el Juli Sanclimens). La nostra relació va ser sempre de respecte i afecte mutu. Com qui sabia que, més enllà de l'evolució personal de cadascú, existia una complicitat generacional bàsica, forjada en la nostra joventut, que el temps no podia destruir.

Quan el passat es fa visible cal adreçar-s'hi amb calma i veure que, en el perfil de les seves ombres, n'hi ha que brillen amb llum pròpia malgrat la foscor inclement de la mort.

Possiblement la major part dels que llegeixen aquestes paraules són també fills del mateix temps. Dins el que els sigui possible, m'agradaria que animessin els joves a recuperar el seu passat, moltes vegades desconegut malgrat que sigui relativament recent.

I que sàpiguen que la nostra no fou, de cap de les maneres, una generació perduda.