Fullejant la premsa llegeixo la notícia que Enrique Irazoqui -un actor sobtat- ha mort als 76 anys. Del seu decés se n'ha fet ampli ressò la premsa italiana. Des de feia anys vivia a Cadaqués. L'Enrique era economista, professor de literatura i actor per casualitats de la vida. La seva història és ben curiosa. En la seva època d'estudiant va ser secretari general del clandestí sindicat universitari de Barcelona. L'any 1964, quan tenia 19 anys, el van enviar a Itàlia (la seva mare era italiana) per buscar el suport en la lluita antifranquista de figures destacades en els cercles intel·lectuals italians i també per recollir diners per al sindicat. En el decurs del viatge va conèixer poetes com Rafael Alberti i en el seu darrer dia d'estada a Itàlia un responsable de les joventuts comunistes italianes li va presentar el poeta i director de cinema Pier Paolo Pasolini. Aquest, en veure'l, va exclamar que era la persona que feia molt temps que buscava i no trobava per encarnar Jesús en la seva famosa pel·lícula L'Evangeli segons Mateu. A Espanya s'hi va afegir l'adjectiu «Sant» al títol original.

El jove estudiant català no tenia cap experiència davant les càmeres i Pasolini precisament buscava intèrprets no professionals. L'Enrique inicialment va rebutjar l'oferta però la insistència de Pasolini va aconseguir que finalment acceptés participar-hi.

Ell mai havia actuat, havia anat a Itàlia per buscar la solidaritat de personatges i finançament per al sindicat universitari i, ves per on, es va convertir en Jesús de la pel·lícula de Pasolini. La pel·lícula va guanyar el Premi Especial del Jurat en el prestigiós Festival de Cinema de Venècia i va ser nominada a tres Oscar de Hollywood. Curiosament el director (Pasolini) es declarava ateu, el protagonista (Irazoqui) agnòstic, i ambdós compartien l'ideari comunista.

A l'inesperat actor, quan va tornar a Barcelona, les autoritats franquistes li van retirar el passaport per haver participat en una pel·lícula de «propaganda marxista». Estupideses d'aquell règim franquista. De fet, la pel·lícula no havia de ser gaire «comunista» quan l'any 2015 l'òrgan oficial del Vaticà L'Osservatore Romano va qualificar-la com la més bella sobre Jesús que s'ha fet mai.

Aquest anecdòtic relat ve a tomb perquè, seguint l'actualitat política espanyola, sovint em recorda aquells tenebrosos anys franquistes en què la prohibició i la repressió era habitual. Si no s'atura la fòbia i l'odi que propaguen alguns partits polítics se'ns retornarà a un passat no desitjat.

El mateix dia que llegia la notícia de l'activista català llegia també les declaracions de la diputada de Vox al Congrés Macarena Olona. En una entrevista a la ràdio amb Jiménez Losantos va blasmar amb duresa contra la Llei de Memòria Democràtica anunciada pel Govern espanyol. Amb un discurs agressiu etzibava que «el govern pretén gua-nyar a través de les lleis una guerra que van perdre al camp de batalla». Continuava amb altres «perles» com «aquest govern socialcomunista i totalitari segueix imposant la seva agenda ideològica». I aprofitava la imputació de Podemos per dir que «el seu finançament il·legal prové de narcodictadures i règims totalitaris que volen desestabilitzar la nostra democràcia». I ho deixo aquí perquè no em ve de gust escriure més tonteries.

Fa uns dies, Vox va presentar al Congrés una reforma de la Llei de Partits amb la finalitat d'il·legalitzar els enemics de la unitat hispana que segons ells són ERC, JxCat, CUP, EHBildu, BNG i el PNB. La proposta només va ser votada favorablement per ells mateixos; els seus aliats del Partit Popular i Ciutadans no hi van donar suport. Ara podrien proposar la seva pròpia il·legalització, de motius en sobren.