Malgrat que arribar a la vellesa és un èxit, la idea de ser gran és rebutjada socialment. Aquesta paradoxa és deguda al fet que s'associa el fet de ser vell/a amb la incapacitat física o mental, mentre que s'idolatra la jovenesa, que es relaciona amb la perfecció. Tothom lluita inútilment per mantenir-se jove indefinidament, per evitar envellir, perquè a la societat es tracta la gent gran com si tots fóssim incapaços de ser autònoms, d'aprendre i de gaudir de la vida en plenitud.

Ens enfrontem a estereotips i prejudicis que no tenen en compte que les persones grans som un col·lectiu amb diverses edats, capacitats, nivells d'intel·ligència, ganes de viure... I el fet d'associar-nos a tots, únicament per la nostra edat, amb la incapacitat i la dependència provoca una greu discriminació: l'edatisme.

La discriminació per l'edat pot tenir greus conseqüències en la vida diària de les persones grans, com s'ha vist en les milers que han mort en la pandèmia, privades de les UCI i en la solitud que han patit les que han estat «protegides» de veure nets i netes, sols per la seva edat, tot i no tenir comorbiditat (malalties que les fessin persones de risc).

A la societat hi ha una consciència clara del perill del masclisme, de la LGBTIfòbia i del racisme que ens permet lluitar en contra d'aquestes discriminacions, però no n'hi ha del brutal edatisme que patim, malgrat que és present contínuament en el que pensem, diem i en com ens comportem.

Deixar la mainada amb les àvies, per exemple, és un fet habitual perquè els horaris laborals no faciliten la conciliació. Em refereixo especialment a les àvies perquè, en la nostra societat patriarcal, són les que fan la major part de la feina de cures. I sovint s'abusa del seu amor i dedicació perquè, en el fons, hi ha la creença estesa que, quan «ja són grans» (edatisme), les persones no tenen gaires activitats per fer, que el millor que poden fer és cuidar netes i nets i que així es distrauran. Aquesta creença també la tenen moltes àvies i, per aquest motiu, normalment no posen límits ni condicions i, sense gairebé adonar-se'n, es troben sota uns horaris fixos, com si fossin assalariades, però sense cobrar. I amb el pas del temps, aquesta col·laboració es pot convertir en una obligació ineludible i cada cop més feixuga. Fins i tot, hi ha casos en què, a més de cobrir l'horari laboral, les àvies també tenen la quitxalla en hores de lleure que els seus fills i filles «necessiten», perquè encara són joves.

L'article 25 de la Carta Europea dels Drets Fonamentals diu: «La Unió reconeix i respecta el dret de les persones grans a portar una vida digna i independent i a participar en la vida social i cultural». Amb motiu del 20è aniversari de la seva aprovació s'ha engegat una campanya internacional, promoguda per la Societat Francesa de Geriatria i Gerontologia i amb el suport de 42 organitzacions de 29 països, amb l'eslògan «Old Lives Matter» (les vides velles importen), amb l'objectiu de sensibilitzar els ciutadans, els mitjans de comunicació i les institucions contra l'edatisme i aconseguir més respecte cap a les persones de més edat.

Aprofitant aquesta campanya els ajuntaments, i el de Manresa en particular, haurien de començar a tractar l'edatisme de forma transversal, com han entomat la lluita contra el masclisme, el racisme i la LGBTIfòbia, i la regidoria d'Infància, Joventut i Persones Grans hauria de treballar per sensibilitzar els/les manresans/es davant d'aquesta problemàtica.