Permeteu-me badar en un aspecte, ben controvertit, en aquesta situació de pandèmia i els seu efectes no estrictament sanitaris i, en aquest cas, legislatius. Tenim clar que ens cal pal·liar el daltabaix econòmic, i les repercussions socials que provoca i provocarà a la població. Sempre he imaginat que els directius i responsables d'un conjunt de persones són com un director d'orquestra que, davant de músics poc acostumats a tocar plegats, almenys han d'intentar desafinar el mínim possible en les peces musicals. I tinc la impressió que segurament, políticament, s'està intentant tocar la tecla no adequada o es dona entrada a instruments no adients per tal que la música no en surti gaire perjudicada.
En plena discussió de com s'ajuda els familiars dels infants que han de complir la quarantena per evitar la propagació del virus de la covid-19 i que no tenen més remei que quedar-se a casa, per tal que no perdin les prestacions econòmiques a què tenen dret. Fins aquí crec que estem tots d'acord; ara bé, temo molt que la manera com es planteja no és la més adequada. Es passa la responsabilitat als professionals de l'atenció primària d'emetre la baixa laboral, una incapacitat temporal. Per què una baixa laboral, si el que cal és una prestació econòmica?
I què és una baixa laboral? Segons la normativa: «La baixa laboral és el temps durant el qual no es pot acudir al treball i que resulta necessari per recuperar la salut». La donen els metges aplicant criteris tècnics, i és un acte mèdic. Segons l'origen pel qual no es pot anar a treballar, les baixes laborals poden ser de dos tipus: la causada per una malaltia comuna, o per un accident no laboral. I quan no es pot treballar per causes que origina el treball, bé malaltia o accident de treball. I després de grans debats, i no gaires en seu parlamentària, a hores d'ara, aquesta normativa no s'ha canviat. Em pregunto si cal, encara que amb tota la bona intenció, forçar la llei, es pot legislar millor? En altres situacions en pocs dies s'ha arribat a acords, i decrets, per tal de donar solucions a problemes polítics; el malaurat 155 n'és un dissortat exemple. Tant costa, en una situació de crisi, donar sortida a una solució de problemàtica social? O, una vegada més, es posa els professionals sanitaris en una situació, i decisions, que no els pertanyen, uns professionals ja prou estressats, treballant en circumstàncies, i condicions, de tensió en una població més que neguitosa, per un tràmit que nos els pertoca. Si hi ha malaltia, sí; si és per protecció social, la tecla és una altra.
En vantem que tenim un sistema sanitari de qualitat i un bon sistema de protecció social, el tema residències l'aparcarem avui. Doncs posem el finançament i les normatives allà on toca, fem servir els instruments adequats i, a llarg termini, desafinarem menys.
Si barregem conceptes, barregem i confonem solucions; fa un temps no gaire llunyà, aquesta confusió es donava, i a voltes encara es dona, dins el sistema de salut, el motiu de la consulta als serveis d'atenció psiquiàtrica era per «problemàtica social», quan el que s'ha de discernir és si hi ha cas psiquiàtric (mèdic) o no; les causes o les conseqüències socials són figues d'un altre paner.
Si us plau, no forcem una part de l'orquestra assistencial a desafinar, llavors la música, o sigui els resultats, no seran els esperables.
