Entre els anys 72 i 79, vaig treballar i estudiar a Berna (Suïssa), on vaig entrar en contacte amb la diàspora espanyola, procedent de la guerra civil i la persecució franquista, a banda dels centenars de milers de ciutadans a la recerca de millors condicions de treball i vida.

També vaig tenir ocasió d'assolir un dels càrrecs de direcció dels casals catalans, de manera que el contacte amb altres organitzacions cíviques, culturals i polítiques fou immediat i intens.

Fruit d'aquests contactes vaig conèixer, a fons i de primera mà, la realitat de l'exili; a Suïssa, sí, però també a França, Alemanya, Gran Bretanya i, fins i tot, a diversos països de l'Amèrica Llatina. La realitat pura i dura de la totalitat dels exiliats fou la d'uns primers anys extraordinàriament durs, pel que fa a recerca de treball, habitatge i implantació a cadascun dels països, amb els lògics canvis de vida, tradicions, cultura i llengua.

Les dificultats foren immenses, agreujades per la temença d'infiltrats, procedents de la policia franquista, en tota mena d'organitzacions d'immigrants, fossin religioses, culturals o festives. Les prevencions eren habituals i constants per evitar passos en fals que poguessin comportar problemes afegits a l'hora d'oficialitzar els permisos de residència i treball.

La precarietat de vida i de treball eren habituals, fins a aconseguir una certa estabilitat al cap d'un bon nombre d'anys. Aquest és el guió de gairebé la totalitat dels centenars de milers d'exiliats, de la guerra civil, i la posterior repressió franquista. Molts d'ells i elles van morir sense poder retornar a casa, d'altres ho van aconseguir després de mitja vida en terres estranyes i sovint inhòspites.

Per què aquesta llarga introducció? Doncs per manifestar el més absolut desacord a considerar els polítics fugitius com a exiliats. No ho són, ni per raons de fugida ni per l'estatus de què gaudeixen. Els agradi o no, Espanya és una democràcia plena, situada en el dinovè lloc en l'Índex de democràcies, en l'àmbit mundial, en una classificació de 167 països. Perfectible, per descomptat, però davant de països com França, Bèlgica, Portugal, Itàlia, Japó, EUA...

Els polítics fugitius van cometre suposadament delictes, substanciats i sentenciats en el cas dels seus companys de viatge, que van afrontar les seves posicions i actes davant dels tribunals corresponents sense fugir ni cometre la covardia d'abandonar els qui havien col·laborat amb ells i elles.

Tampoc no ho són en l'àmbit material, puix que tots ells i elles tenen ingressos generosos i permanents procedents de les institucions en les quals participen o dels partits als quals pertanyen, però tots ells/elles gaudeixen d'una sanejada posició econòmica i un confortable habitatge, en algun cas equiparable a un autèntic palauet.

Poden témer les repercussions polítiques i judicials dels països on s'han refugiat, però res a veure amb la situació dels qui van patir exili, de manera que les més grans preocupacions els poden venir dels remordiments per les actuacions dutes a terme en el marc del procés, i especialment d'una fugida abandonant els companys de viatge a la seva sort. I lògicament també de l'inevitable retiment de comptes que hauran de fer, davant els tribunals espanyols, el dia que siguin retornats, una vegada modificades les lleis de la UE per donar compliment al lògic intercanvi de tramitacions judicials.

No en diguem exili quan parlem d'una realitat totalment diferent. Aquí el nom fa la cosa.