D'entre el munt habitual de declaracions polítiques cal destacar aquesta setmana les que va fer dilluns el president valencià Ximo Puig, en el debat de política general que tenia lloc a les Corts Valencianes. D'una forma directa i sense dubtar gens va afirmar que «l'efecte capitalitat» ha convertit Madrid «en una gran aspiradora que absorbeix recursos, població, funcionaris estatals i xarxes d'influència» en detriment dels altres territoris de l'Estat. Va denunciar també que el 29% dels treballadors públics estatals es concentren a Madrid i que això representa un plus de 95.000 funcionaris més dels que li correspondrien. I a més que «9 de cada 10 contractes estatals es gestionen des de Madrid i gairebé el 60% de les adjudicacions es fan a empreses que també tenen la seu a la capital de l'Estat». Per això, la presidenta del govern de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, es pot permetre rebaixes fiscals de 4.100 milions anuals, gràcies al dopatge per l'efecte de capitalitat, que agreuja encara més la diferència amb les altres comunitats que no poden fer rebaixes d'aquest tipus. Vista la situació, el president valencià Ximo Puig va reclamar a l'Estat un profunda reforma territorial, tot insistint que el País Valencià no va contra ningú, però que no està disposat a resignar-se. Cal recordar que el País Valencià, les Illes i Catalunya són tres dels territoris més perjudicats pel dèficit fiscal, que és la diferència entre allò que aporten a l'Estat via impostos i el que en reben en forma d'inversions. No hi ha dades dels darrers anys perquè l'Estat no les publica i és fàcil endevinar-ne la raó. Només a Catalunya, segons la Generalitat, el dèficit de 2015 i de 2016 és d'uns 16.800 milions d'euros anuals.

La capacitat del govern de Pedro Sánchez de fer giragonses inesperades és ben coneguda. Però també és prou evident que cada decisió imprevista correspon a un determinat propòsit polític que acaba fent-se visible. És el cas de l'anunci ben recent, a càrrec del ministre de justícia Juan Carlos Calvo, que la setmana que ve es començaran a tramitar els indults dels presos polítics catalans i que es revisarà el delicte de sedició en el codi penal. Podem preguntar-nos si tot de cop el govern del PSOE s'ha convençut de la injustícia de les condemnes que se'ls va imposar. Si a punt de fer tres anys que els presos polítics catalans són a la presó, a Pedro Sánchez li sembla que ja n'hi ha prou. O si pensa que podria fer la carambola d'aprovar els pressupostos i alhora evitar la pressió d'organitzacions internacionals com el Grup de Treball de les Nacions Unides sobre Detencions Arbitràries o Amnistia Internacional, que fa temps que demanen la llibertat immediata de tots els presos i el lliure retorn dels exiliats. O si pensa també que amb l'indult es pot estalviar el daltabaix i el descrèdit que poden patir els tribunals espanyols quan els presos polítics catalans accedeixin a la justícia europea. No sabem del cert què pensa Pedro Sánchez però segur que ha calculat les pèrdues i els guanys polítics que li pot suposar l'indult dels presos ?tot i que allò que caldria realment no és un indult sinó una amnistia? i la revisió penal del delicte de sedició.

La setmana acaba amb la notícia de la no vinguda de Felip VI a Barcelona «per protegir la institució monàrquica». Es tracta d'evitar les habituals manifestacions contràries a totes visites reials, fet que confirma, evidentment, el rebuig general de la monarquia al nostre país. En un altre àmbit cal destacar l'amuntegament ridícul de banderes com a teló de fons en una trobada del cap de govern espanyol i la presidenta de Madrid. Tot un muntatge de mal gust que tenia la funció de cridar l'atenció dels espectadors, la majoria dels quals, però, segur que ho van trobar més aviat còmic.