26 de setembre de 2020
26.09.2020
Regió7

Riu, maca

25.09.2020 | 21:35
Riu, maca

Bufa el vent i el cel és del mateix blau que la samarreta que portes. La tardor es vol fer present, mareja les fulles dels arbres, fimbra els vidres de les finestres, i encongeix les espatlles dels vianants que no saben com vestir-se. Sempre soc a mig estiu encara que hagi canviat d'estació i transiti, com ara, per un pas estret cap a un altre temps. Somric, pensant-hi, però ningú no em veu. Quan estic sola és quan somric -i ric - més bé. Has sentit mai el teu riure quan ja no rius? Si no t'has gravat mai, fes-ho. Abans, quan no hi havia ni mòbils ni missatges en format de notes de veu, era habitual sorprendre's quan et senties enregistrat per primera vegada. La reacció més immediata era d'estra-nyesa i de disgust. O la teva veu era massa nasal, o massa aguda, o massa bruta o parlaves tan ràpid que et menjaves paraules, o no vocalitzaves prou bé, o t'expressaves tan lentament que feies venir son. Sempre és més fàcil enamorar-nos de la veu dels altres.


El meu fill gran fa setmanes que no es reconeix quan parla. A mi també em costa acostumar-me a aquesta veu nova, insegura i inacabada, que li brolla de ben endins i que s'esforça per transitar, com la meva però en direccions diferents, per un pas estret cap a un altre temps. No recordo ni la meva veu, ni el meu timbre, ni el meu riure quan tenia la seva edat. Tinc present una taula, un llum vermell penjat del sostre, un plat de bledes i patates amb un raig d'oli i el neguit que em provocava escoltar a la televisió, no sé quin dia de la setmana, «Chiquitita», del grup Abba, com a banda sonora del programa «Un mundo para ellos», però cap paraula. No recordo contingut, només forma, espai, context. No sé com sonava el meu riure, ni sé què deia.


Em demanen que per què no ric més a les fotos, i la resposta és senzilla. M'agrada riure quan em dona la gana, perquè ho faig per a mi, quan ho sento, quan vull, quan esclata l'alegria sincera. I no sempre em ve de gust, i no cal riure per complaure els altres. Abandoneu aquesta pressió irrefrenable perquè les dones somriguem, el «vinga, que si somrius estàs més maca» cansa. I avui, que he rigut a cor què vols, he pensat en la campanya «Stop telling woman to smille», una iniciativa d'art urbà que fa molt anys va posar en marxa a Nova York la il·lustradora Tatyana Fazlalizadeh per denunciar l'assetjament al carrer contra les dones. He pensat en ella i en tots els dies en els quals costa trobar motius per somriure, i en tots els somriures que regalem a qui aguantem la porta de la botiga perquè passi i percebem que ens retorna un somrís vertader rere la mascareta opaca abans de perdre's entre la gent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit