Diu que venen mal dades, i deu ser veritat: a Madrid, que hi viu el rei Felipe i tota la cort, ja han dit que trauran l'exèrcit al carrer per fer controls sanitaris i no pas per amenaçar ningú. Com per la performance de les rodes de premsa militaritzades. Missatge subliminar, al costat d'una realitat colpidora: alguna cosa falla si per resoldre un problema de salut hi poses soldats en lloc de professionals sanitaris.

Això de les performances que exalten el patrioterisme -contràriament al poc cas que han fet mai els espanyols de les que ha muntat el sobiranisme català cada 11 de Setembre, o a Lledoners, o amb les Marxes per la Llibertat, o...- augmenta el to i el volum d'ençà que el sistema veu perillar el seu manteniment. En moments d'hores baixes s'aboquen símbols a gavadals: com van fer amb el banderam que embolcallava Sánchez i Ayuso, dilluns passat. O el significat de la trobada de presidents autonòmics a San Millán de la Cogolla, a final de juliol, per retre homenatge i submissió a la Corona en moments de trasbals per la fugida imminent del Borbó pare i emèrit. O la tournée reial d'aquest estiu per territori controlat policialment. O, per citar-ne una més, el dia que la rojigualda gegantina que cobria l'aplec ultra del 2019 a la Plaza de Colón va provocar la fugida cames ajudeu-me de Pedro Sánchez de la taula de diàleg que mai més no ha acabat d'engegar, ja sabeu per culpa de qui, bla, bla, bla.

Tot això ha vingut a tomb a causa de la pandèmia i els gestos que es fan per convèncer la ciutadania del punt crític que estem a punt de superar. I Catalunya no n'és cap excepció: les autoritats sanitàries retallen relacions socials, adverteixen del risc de tornar enrere i anuncien un futur encara més negre, si no complim les recomanacions que apel·len al sentit comú. Les proclames no van més enllà de demanar que la gent no es bellugui, que no viatgi a territoris amb xifres altíssimes d'infecció per la pandèmia. Al seu dia es va prohibir entrar o sortir de la Conca d'Òdena, després del Segrià, de municipis concrets de l'Àrea Metropolitana, i ara s'ha dit de no viatjar a Madrid, a l'Alt Pirineu, Aran i la Cerdanya. Tanmateix, ningú no s'ha atrevit a impedir que el pont de la Mercè hagi estat el que es temia. Les conseqüències ja les constatarem en 10-14 dies. I continuarem pensant que els recursos que s'hi destinen són insuficients per afrontar adequadament el problema. Una bona mostra: la crua denúncia que fan els metges MIR per les condicions laborals que pateixen.

Probablement, a més de recursos il·limitats, també caldria coherència informativa per part dels qui dirigeixen, rigor professional en la transmissió dels missatges i molta pedagogia en l'explicació del que passa, el que ha de fer cadascú sense necessitar res més que sentit comú i compromís. Hi ha responsabilitats que cal complir amb actitud solidària. I el més engrescador és que, si emmirallem aquest tema en d'altres que també exigeixen actitud i fermesa, descobrirem d'una vegada per què podem assumir pèrdua de benestar quan hi ha en joc més que una performance. Tu diràs!