Ja fa tres anys d'aquell 1 d'octubre, que algunes poblacions recorden amb orgull posant aquesta data com a nom de places, carrers o biblioteques. I més de dos milions de catalans també el recorden perquè van acudir a les urnes per ensenyar als que no volen aprendre aquesta lletra què és democràcia. Era la culminació del procés, l'empenta final, segons havia semblat entendre a una majoria social mobilitzada, pacíficament i entenimentada. Però no va arribar aquell moment. Rei i Estat es van enrocar i van defensar amb ungles i dents la unitat. I van fer pagar amb dolor, amb presó i persecució judicial (i política), la feina de caminar vers la independència. Encara abans-d'ahir van destituir tot un president de la Generalitat, Quim Torra, per haver mantingut penjada una pancarta al balcó de Palau en període electoral. Un drap que no parlava de partits polítics, parlava de llibertat i respecte. Tres anys després, amb presos, exiliats, condemnats i centenars d'inculpats amb causes pendents, no s'albiren solucions. L'independentisme no va unit, però és que Espanya ha tret l'esperit que havia amagat després del franquisme i l'ha deixat expressar a través del poder judicial. Els polítics de l'Estat i els espanyolistes catalans xiulen; i fins a l'horitzó només s'hi llegeix «revenja». No n'hi prou amb tres anys. En venen més.
