Mentre escoltava la darrera hora de la pandèmia a Madrid i les notícies de l'1 d'octubre d'ara, i recordava les del 2017, pensava sobre què parlàvem fa cinc anys. Quins temes feien bullir l'olla de les tertúlies i monopolitzaven els cafès als bars. Procés, és clar, en totes les seves variants. I més enllà? Fa deu anys, per exemple? La crisi financera, és clar. La gran crisi. I fa cinc mesos? La pandèmia, és clar. Aquest virus de la globalització que s'ha inoculat en totes les facetes de les nostres incertes vides i ens ha obligat a tapar-nos la cara i a donar-nos l'esquena. De la crisi encara no ens hem refet; el procés polític i judicial continua obert; i la pandèmia sanitària i econòmica ha vingut per quedar-se. Qui ens ho havia de dir el 2002, per exemple, quan vam canviar la pesseta per l'euro i ja intuíem que el món no seria el mateix després de l'atac terrorista a les Torres Bessones. Grans temes amb múltiples bifurcacions subterrànies. Fins i tot conspiratives. De novel·la.
El periodista i escriptor Martí Gironell assegura que si el gènere històric agrada a tants lectors és perquè sempre hem volgut saber què passava quan no hi érem. I a mi m'encantaria saber com es novel·larà l'inici del segle XXI d'aquí a cinc-cents anys. Llàstima que no ho llegiré. Espero que algú altre sí. Voldrà dir que la Terra existeix.
