Escric «un quiosc» però penso «el meu quiosc». Amb aquell mateix sentit de pertinença amb què ens sentim vinculats a «la nostra» farmàcia, al bar on anem sempre, al supermercat habitual... El Quiosc Bonavista ha sigut el meu des que tinc ús de raó. De quan el regentava la família Compte i la mare m'hi comprava cromos. De quan hi anàvem a «tirar la quiniela» i hi havia diaris de matí i de tarda, capçaleres que ja eren històriques abans de desaparèixer.

Des de fa més de vint anys el Quiosc Bonavista ha estat regentat pel Josep Maria Creus i mantingut actiu amb l'esforç d'ell, de la seva dona i dels seus tres fills. En la seva etapa final, acabada la reurbanització de la plaça Bonavista, isolat en una cantonada, als baixos d'un edifici que té els dies comptats, el quiosc ha sigut l'últim resistent d'una sèrie de comerços que havien omplert d'animació una vorera desapareguda ja fa molts anys. En dies d'hivern, a les set del matí, la llum del quiosc era com un far guiant-nos en un mar de boira, i durant tot l'any, de dilluns a diumenge, un port segur. Per als passavolants, ja fossin manresans desubicats o forasters perduts, el quiosc era un punt d'informació («saps on puc fer una fotocòpia?», «la Seu queda molt lluny?»...); per als habituals, un aixopluc i un espai de relació i fins i tot de debat. De debats sorgits a propòsit del titular d'un diari o de la portada d'una revista, tertúlies improvisades que valien més del que costa un diari. El quiosc del Josep Maria ha sigut també, per la seva generositat, el meu punt de recollida dels discos que comprava per Internet i el lloc on deixar un sobre que passaria a buscar algú. Allà hi he fet coneguts i amics. I va ser allà també on vaig estar per últim cop amb un d'ells, el Josep Renalies, que passat el confinament ja no va tornar. El recordo per última vegada dissertant amb el Salvador Sala (tan ben informat, tan apassionat i tan franc com ell) i jo escoltant més que intervenint, fins acabar amb la sensació d'haver après més coses amb ells dos que llegint cent articles.

Ara que el Josep Maria Creus ha decidit jubilar-se, no sols em quedo sense un quiosc de premsa, sento que també em tanquen un local social i un espai ple de vida. Quan aquest 1 d'octubre els seus habituals vam iniciar una diàspora erràtica per Manresa buscant un lloc on comprar el diari, mentre caminava pensava en aquells que quan els ho comentes et diuen tan convençuts: «Però si ara ho pots llegir tot a Internet!». I no sabia si riure o plorar.