Durant la primera onada de la covid-19 els discursos dels responsables polítics estaven farcits de referències bèl·liques. La nostra consellera de Salut excel·lia en l'ús i abús d'aquesta classe de metàfores però el ministre de Sanitat no li anava al darrere. Es tractava de derrotar el virus, en una guerra que estava formada per moltes batalles que calia guanyar una per una. En aquesta guerra, ens prometien que el país estava preparat i que disposaríem dels mitjans que fes falta. Aquesta fase va culminar amb una frase de Pedro Sánchez, pronunciada a mitjan mes de juny: «Hem derrotat el virus, controlat la pandèmia i aplanat la corba».

En l'actual rebrot o segona onada de la malaltia, el discurs polític ha canviat. Ara els agrada més insistir en la responsabilitat individual dels ciutadans i ciutadanes. La responsabilitat individual s'ha convertit en l'arma definitiva per derrotar el virus. En lloc de continuar insistint en la capacitat de les institucions per contenir la malaltia, cosa que ja s'ha demostrat que no és certa, ara volen que ens sentim, cada un de nosaltres, amb les nostres pors, les nostres manques d'informació i les nostres limitacions socioeconòmiques, els principals responsables d'eliminar aquesta plaga bíblica.

El cert és que la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes exercim amb sentit comú aquesta responsabilitat. Només cal sortir al carrer per adonar-se del civisme que impera com a norma general en la majoria de la població, malgrat les imatges que, ocasionalment, a alguns mitjans de comunicació els agrada exhibir fins la nàusea.

Però no pot existir plena responsabilitat individual si la societat a través de les institucions polítiques no proporciona els mitjans adequats per exercir-la. No som tots iguals ens molts aspectes socials, i tampoc ho som davant la capacitat del virus per infectar-nos. Vivim en grup i el virus penetra en els organismes no només a causa dels nostres hàbits individuals, sinó sobretot a causa dels entramats socioeconòmics en els quals ens movem. Parlant clar i català: la pobresa, la desigualtat, la manca d'habitatge, la precarietat laboral, la insuficiència dels recursos sanitaris, la manca de rastrejadors, la privatització o mercantilització dels serveis públics, la insuficiència dels transports públics en les grans conurbacions, les diatribes i la manca de cooperació entre polítics i administracions, marquen els límits socials de la responsabilitat individual.

La realitat és que, fins ara, la història de la malaltia en el conjunt de l'Estat espanyol és la història d'un fracàs polític. Hi ha un gran consens científic en el fet que aquest fracàs té un origen clar en decisions polítiques preses de forma precipitada o per interessos ideològics. Només cal llegir l'informe publicat el dia 25 de setembre passat a les pàgines de la prestigiosa revista científica The Lancet: per a l'equip internacional d'especialistes que ha estudiat com es va fer el desconfinament en diversos països del món, les autoritats espanyoles no van ser capaces d'establir un sistema de rastreig i suport sanitari suficient; no s'han establert llindars clars per decidir quan s'han d'activar o desactivar les restriccions; no s'han corregit les mancances de recursos humans i tècnics del sistema sanitari, etc. Totes aquestes mancances expliquen els problemes actuals millor que qualsevol referència als hàbits individuals.