Pelo patates en companyia del rum-rum de la caldera que acaba d'engegar-se i escalfa l'aigua que recorre d'amagat les parets fins arribar a l'aixeta oberta. La nevera brunzeix, cansada, i em vindria de gust abandonar aquesta olla que crepita per submergir-me en una ba-nyera que no tinc, d'aquelles que surten a les pel·lícules amb tota la parafernàlia inclosa, escuma, espelmes, música i copa de vi. També voldria que nevés molt, tant que no pogués sortir al carrer, que la blancor pesés com plom, que ho cobrís tot com el tel de la llet quan bull, que el silenci guanyés la batalla a tots els rum-rum -els de fora i els de dins meu-, que els dies passessin fugaços, que arribéssim a no sé on, però que aquell lloc que no sé on és fos com ens imaginàvem.

Diuen que quan no saps què fer has de procurar fer bé allò que toca, passar l'escombra, esperar la tanda, aparellar els mitjons, mirar la pantalla de l'ordinador mentre s'actualitza. Jo pelo patates com si esculpís una obra d'art, sent conscient que no computarà enlloc el temps de vida que destino a fer feines quotidianes però col·laterals a la vida central, a la que realment importa, i a la que ara busquem amb més frisança que mai. Fa mesos que no tinc cap conversa en la qual no aparegui aquesta necessitat d'aportar sentit a tot el que fem. Són converses que avancen pausadament mentre caminem per un tauló de cantell sense mirar avall perquè no ens cal, perquè ja sabem què hi ha a sota. Les paraules i les mirades són les úniques nanses que tenim on agafar-nos, i per això ens necessitem, i ens busquem, i ens parlem, i ens mirem, per salvar-nos.

No he estat conscient fins aquesta setmana del pòsit que ha deixat en mi aquesta distància social imposada. M'he sorprès en veure en una sèrie de televisió com dos amics s'abracen, es fan petons i s'asseuen un a tocar de l'altre amb tota naturalitat, com fèiem abans. I he notat una fiblada d'enveja a la panxa. O potser era la temença per si podré repetir-ho algun dia. Tiro les patates a l'olla, l'aigua m'esquitxa les mans i se m'apareix l'escena que he vist avui al migdia al carrer per on passo sempre. Eren dues amigues arraulides en l'únic tros del banc de pedra on encara hi tocava el sol. S'han tret les jaquetes, s'han posat unes ulleres fosques i han començat a mirar enlaire, disposades a absorbir tota l'escalfor del dia.

El contrari de l'escalfor és la fredor, i és aquest maleït corrent d'aire d'octubre el que noto que em frega el clatell i el que he de foragitar de la cuina. Els forats de la xarxa, trenada de relacions que m'han sustentat fins avui, s'han eixamplat fins a deixar-hi passar la llum a través, però confio que la malla continua sent-hi i que serà prou resistent per aguantar el nostre pes, el teu i el meu, el dia que comptem fins a tres i hi saltem.