Moltes vegades aquesta paràbola ha estat mal interpretada, pel fet que totes les religions formen part d'una cultura que els dona llenguatge i identitat. Per això semblava que Israel havia estat «el poble de Déu» fins a Jesús, però no després d'ell, com si la «vertadera» religió ja no fos el Judaisme sinó el Cristianisme.

I res d'això, ja que l'Església no substitueix Israel com a poble de Déu sinó que n'es la continuació, tot formant el «cos de Crist», que és universal i era cent per cent jueu.

No vàrem entendre que «els grans sacerdots i notables» -que conduïen el poble- se'l havien apropiat i havien fet improductiva la «vinya del Senyor».

D'aquí que el profeta Isaïes compari la història d'Israel amb la d'una vinya que ha tingut bones i males anyades; fins al punt que l'amo de la vinya de vegades ha arribat a decidir que seria millor arrencar-la, decebut per la seva esterilitat.

I els lectors d'Isaïes en feien tot seguit el trasllat: és que Déu arribaria a abandonar alguna vegada el seu poble? I a l'època de Jesús és plantejada altra vegada la mateixa pregunta però en el sentit de la fidelitat de Déu i la infidelitat dels homes ja que -fidelitat i infidelitat- era una veritat plenament acceptada. D'aquesta manera Jesús fa servir les imatges dels vi-nyaters homicides i de l'edifici en construcció per proclamar també l'extraordinària fidelitat de Déu al seu projecte.

La «vinya i l'edifici» són imatges per expressar visiblement allò que és el gran tema de l'obra de Jesús, «el Regne de Déu». I és també a la comunitat que Jesús acusa de «matar l'hereu» per quedar-se la vinya. En la poesia hebraica de l'època d'Isaïes, la Vinya era també la imatge de la dona estimada, i avui que la dona vol tornar a recuperar el lloc que li correspon en la comunitat, no sé si seria correcte dir que també avui ens caldria actualitzar-la d'acord amb els nostres signes dels temps.

Aprofitem el nostre sínode diocesà i anem a les perifèries. Ells situaren el relat a Jerusalem, centre del poder religiós, i després feren camí cap a l'anomenada Galilea dels pagans.

I als ciutadans «d'aquest Regne» de Déu, potser ens caldrà «tornar a la Galilea dels pagans» per reconèixer-lo amb tota fidelitat.

Així que: «Germans i germanes», comencem de nou que fins ara no hem fet res.