Sovint oblidem aquesta paraula tan necessària de ser traduïda en gest. La paraula dona títol a una peça musical que Manel Camp va estrenar aquest dijous a la Sala Gran del teatre Kursaal, acompanyat de l'Orfeó Manresà, Salva Racero, Lluís Ribalta, Mateu Peramiquel, Toni Ortiz, Pep Torras, Fina Tapies i un grapat de persones que, sota la direcció escènica de Pep Garcia, van homenatjar la gent gran i qui els va donar suport en els difícils moments de pandèmia. El gest va venir de la regidoria d'Infància, Joventut i Persones Grans de l'Ajuntament de Manresa, un gest encertat, merescut, però sobretot imprescindible per reforçar allò que ara ens cal més que mai, la sensació de pertànyer a una comunitat solidària que, quan cal, sap fer costat als més febles per combatre les pors, i obre una finestra a l'esperança i la justícia social; un gest transformat en emoció, amb un públic intergeneracional i multiciutadà que omplia el teatre seguint les normes de prevenció, com a mostra que la diversitat ens fa millor ciutat a l'hora de superar adversitats.

A la gala es va atorgar el sisè Premi del Consell de la Gent Gran de Manresa, un reconeixement que sol adreçar-se a persones a títol individual i que enguany va recaure en el col·lectiu de cosidores i cosidors, que quan era més necessari van dedicar tots els seus recursos i esforç a la confecció altruista de mascaretes per als col·lectius més afectats. Un projecte transversal impulsat des de l'Ajuntament, que en altres circumstancies hauria passat desapercebut, però que és el millor exemple del fet que la unió fa la superació. Un treball d'esforç solidari que va aplegar empreses, comerços, institucions, entitats i col·lectius socials, per fabricar prop de deu mil mascaretes, darrere les quals només podia haver-hi un esperançador i orgullós somriure en favor d'una tasca dedicada al bé comú i a la solidaritat ciutadana. Les mascaretes manresanes, amb material cedit i cosit per mans que van bellugar els batecs de cors solidaris, per ser repartides als centres que acollien les persones més vulnerables, es van fer amb la mena de tela que hauria de vestir una Manresa més justa, humana i solidària.

En un temps en què no ens és permès abraçar-nos, ens cal un altre tipus d'afecte per demostrar que junts som capaços d'avançar amb coratge i sentir-nos menys vulnerables; la cultura mitjançant la música, l'expressió, la paraula i les arts plàstiques, va ser capaç de transmetre des de l'escenari del Kursaal aquest altre afecte, diferent en format però igual en intensitat. Vam aplaudir amb l'agradable sensació que ens en sortirem i amb el convenciment que Manresa, quan ha calgut, s'hi ha posat per fer una bona feina. A tothom qui ho ha fet possible, gràcies per aquest gest que es mereix el més sincer i encoratjador agraïment.