Bolets o Rolex?, pregunta el bilbaí de l'acudit. Si es prefereix, hi ha Camus i el seu acerat començament d' El mite de Sísif: «Només hi ha un problema filosòfic veritablement seriós: el suïcidi. Jutjar si la vida val o no val la pena de viure-la és respondre a la pregunta fonamental de la filosofia. Les altres (...) venen a continuació».

Espanya, com Europa, s'enfronta a l'emergència sanitària, econòmica i social més gran coneguda en moltes dècades. Avui únicament hi ha un dilema polític, econòmic i social seriós: decidir si bolcar-se a impedir que l'emergència es transformi en catàstrofe irreparable o distreure's amb els entremesos. Sentit d'Estat o mesquí tacticisme partidista. O estrepitosa ineptitud.

Semblaria de sentit comú que el país s'apliqués en el disseny d'una gran estratègia de reconstrucció. Un programa industrial verd i digital, no només per superar l'envestida de la crisi, també per sortir-ne modernitzat, menys dependent d'una indústria tan vulnerable, i d'escàs valor afegit, com el turisme. La Unió Europea ha assignat a Espanya 140.000 milions per a la reconstrucció, condicionats als projectes. L'ocasió és única, no n'hi haurà cap altra en dècades.

Alguns països europeus ja han esbossat els seus programes. No és el cas d'Espanya. Aquí, la discussió política s'agreuja fins a l'obscenitat amb el desafiament de la dreta judicial al Govern a compte del rei; l'insòlit retret de Felip VI a una decisió competencial de l'Executiu; l'acomplexada opacitat d'una part del Govern respecte a l'esmentada decisió; l'extemporaneïtat de l'altra part (el debat monarquia-república és estimulant, però sota el flagell mortal de la pandèmia no és res més que extravagància); l'obstinació de Puigdemont i Torra a imposar als catalans un Govern zombi, mort en vida..., fins i tot, les restriccions circulatòries a l'Eixample de Barcelona que tant enerven al Turó Park.

En tot això se'ns en van les hores, els dies, els mesos. Bolets, Rolex o el suïcidi col·lectiu?