Tenir vocació d'aparador és una temptació, però també un perill. La sobreexposició de Madrid -de les seves autoritats- ha calibrat la talla del seu lideratge i crec que el tàndem Ayuso-Aguado no ha obtingut una gran nota. Les patinades d'ella (des de «es diu covid perquè el virus circula des del desembre del 2019» fins a l'al·lusió a la «manera de viure» dels immigrants per explicar els rebrots) ja fa temps que barregen la caricatura amb l'alarma. Quant a ell, la disjuntiva sobre ser «vacuna o virus», com una mena de plata o plom, o la inauguració d'un dispensador de gel hidroalcohòlic en una estació de metro, obliguen a preguntar-se com en l'acudit: hi ha algú més?

Però és que, més enllà de l'acudit, la presidenta de «l'Espanya dins Espanya» ha recor-regut un camí que va des del seu sospitós inquilinat en un apartament de luxe, fins a la clamorosa falta de recursos per combatre la pandèmia; passant per insolències contínues al Govern, fins a arribar a la insubmissió contra la Moncloa i la ciència. Sigui com sigui, Ayuso exigeix un tracte preferencial per a Madrid, al·legant que es tracta d'un ter.ritori especial, capital del quilòmetre zero, un país dins un país (ai, si això ho diu algú des de Catalunya o Euskadi!).

I té raó: Madrid és el gran fet diferencial: fa dues dècades que aspira talent i inversions dins i fora d'Espanya fins a acumular gairebé el 20% del PIB. Pel seu dinamisme, sí; però també per l'«efecte capitalitat», que inclou un tracte favorable de les administracions, i el dúmping fiscal amb altres comunitats. Algunes, com València, han aixecat la bandera de la queixa; no amb el pedestre «Espanya ens roba», però sí amb preguntes: per què tot el que és important ha de passar per Madrid? Si a això hi afegim la por al factor «bomba vírica», com ho van definir des de Castella-la Manxa, i l'esperpent d'aquests últims dies, a veure si resulta que canviarà el rànquing dels més antipàtics d'Espanya. Torra/Catalunya van al capdavant, però Ayuso/Madrid amenacen el seu tron. Quines coses que passen!