La notícia del presumpte intent d'assassinat de Josep Maria Mainat per part de la seva dona m'ha fet recordar una cançó de La Trinca que ens tocava de prop: «L'últim tango a Manresa». Feia conya de «L'últim tango a París» i deia «El meu amic Armando, sentint el gran escàndol, d'un film d'en Bertolucci que fan a Perpinyà/ Se'n va de contrabando a veure en Marlon Brando i un cop a casa seva el paio ho vol provar/ M'agafa la costella, me li endinya mantega i mentre s'arrossega per la moqueta del pis enmig d'un esbufec, diu Pepeta jo crec que això és més pistonut que el tango de París/ Amor meu, vine aquí, ballem l'últim tango a Manresa, i abans de que quedis estesa, garrella meva, has de fruir. Si el trobes estantís, aquest últim tango a Manresa, jo et cantaré la Marsellesa i et semblarà que ets a París». La Trinca, genials, i el més emprenedor de tots, Josep Maria Mainat. Fa angúnia veure'l embolicat en un merder com aquest. Després de demostrar tanta intel·ligència per triomfar en la faràndula i en els negocis, sap greu que en la vida privada es pugui arribar a posar de manifest que l'amor té els seus inconvenients quan dobles l'edat a la parella i els diners ocupen l'espai en el rànquing de prioritats que pertocaria als sentiments. Que ballar sempre és cosa de dos, a París, a Manresa o a qualsevol banda.