Ja fa temps que trobo bastant més estimulants els articles d’opinió de l’espanyolisme intel·ligent que els de l’independentisme reiteratiu. Em passa, per exemple, amb en Joan Canongia i les seves defenses del Regne carregades de sarcasmes, exageracions malintencionades i algun argument consistent. M’agraden, entre altres coses, perquè confirmen el que dèiem, que aquest no és un conflicte entre nacionalisme i constitucionalisme sinó entre dos nacionalismes enfrontats i potser incompatibles. Si no en fossin, de nacionalistes, en Joan i els de la seva corda no dedicarien setmana sí setmana també energia i lletres a defensar la idea d’Espanya, el seu monotema.

En el seu darrer article, titulat El llacet groc no ho pot tot, l’ex-diputat comença revelant una conversa privada (lleig) i continua amb algunes afirmacions tramposes. Diu, per exemple, que els independentistes «tenen clar que no s’autodeterminaran», malgrat saber perfectament que qui es pot autodeterminar és el conjunt dels catalans i catalanes (els Joans també), no només els partidaris del sí. I s’oblida (un 2 d’octubre...) d’un detall tampoc gens innocent: si no podem exercir el dret d’autodeterminació no és únicament a causa de les limitacions i mancances dels sectors polítics que el reivindiquen, que també, sinó principalment i sobretot per l’obstinació de l’Estat a impedir-ho, a base d’hòsties si fa falta.

Assegura, també, que Catalunya té competències exclusives en cultura, educació, salut i atenció social. Competències importants en gestió, sí, però subordinades a la voluntat del Govern espanyol de torn −com hem vist fa quatre dies amb l’estat d’alarma− i molt limitades en la definició i el contingut. I és que, recordem-ho, tots aquests serveis i drets bàsics estan regulats per lleis espanyoles (votades pel mateix Canongia!) que especifiquen amb detall precís quines assignatures han d’estudiar els nens i nenes, quant i quan cobraran els pensionistes, qui pot accedir a la llei de la dependència o quins medicaments entren o no per la Seguretat Social. A més, i com és de sobres sabut, tots aquests serveis s’han de pagar i el gruix dels diners, ai las!, es recapten i reparteixen des de Madrid (concepte, més que ciutat).

Per acabar, l’abrandat articulista entoma la primera persona del plural i s’erigeix en portaveu dels ciutadans (tots!) que ja estan tips −diu− que els serveis no funcionin. I això seria culpa de la Generalitat i dels independentistes, que, enderiats com estan, s’obliden de gestionar. Un cop, més el vell argument conservador que contraposa horitzons ambiciosos amb la feina immediata i quotidiana. I ho diu, a sobre, com si no fos Espanya l’estat d’Europa on la covid-19 més ha matat i on les conseqüències econòmiques de la pandèmia més greus han estat. Com si els retards en els pagaments dels ERTOSo els col·lapses a les comissaries de la Policia Nacional per renovar documentació de vital importància fossin exemples de bona gestió. Com si en Sánchez no s’emboliqués amb la bandera cada cop que té un problema. Com si la dreta filofeixista no s’hagués apoderat de la cúpula del sistema judicial espanyol. Com si el cap d’estat fins fa quatre dies no fos un corrupte confés. I com si al llarg del Procés els catalans espanyolistes haguessin estat capaços d’oferir alguna mena d’alternativa mínimament concreta, creïble i engrescadora.