De vegades, sense esperar-ho, podem tenir moments de felicitat provocats per l’amabilitat de l’entorn. A les persones de molta edat com jo (90 anys), se’ns poden recordar amb simpatia fets llunyans de la nostra vida professional... I en aquest cas, si la memòria col·lectiva ha estat llarga, no seria just que el nostre record ho fos menys. Per això, jo ara voldria recordar alguns fets i personatges de la mateixa història. Per exemple, la persona de Nèstor Luján, a qui jo moltes vegades assegurava que havia estat el meu primer mestre de periodisme, i ell replicava, anys mes tard, que si Luján havia començat a escriure novel·les de molt gran, era perquè jo n’hi havia fet entrar ganes... També hauria de recordar el director de La Vanguardia Horacio Sáenz Guerrero, que em va ajudar molt al principi del meu camí professional i que jo, molt més tard, visitava sovint, quan ell, ja jubilat, recordava, al seu nou despatx del diari, les gràcies físiques i mentals d’una filleta que havia tingut als quasi 60 anys.
També hauria de parlar d’un ajudant més constant i més proper: el meu germà Jordi, catedràtic de Llengua i Literatura, que m’ha resolt moltes vegades problemes gramaticals, de lèxic o d’estil quan faig articles periodístics. Tampoc no puc oblidar la llarga amistat de quasi trenta anys amb el jove intel·lectual Jaume Huch, sempre preocupat pels meus problemes professionals i editor de quinze llibres meus, inclosa una Narrativa catalana completa en cinc volums i centenars de pàgines... També hauria de recordar la meva companya de feina Isabel Margarit, amb qui vaig compartir durant molts anys taula, telèfon, màquines d’escriure, papers i bolígrafs a la redacció de la revista Historia y Vida i que ara ocupa, des de ja fa molts anys, amb tota solvència i eficàcia, el meu antic càrrec de director.
Aquesta devoció constant pel periodisme m’ha fet compartir i agrair el sentiment de solidaritat i d’afecte que m’han demostrat alguns amics en aquests últims dies. Diem que la memòria humana és sempre curta. Cert. Moltes vegades ho és. Però també hi ha casos en què alguns amics partidaris de la memòria llarga recorden quasi tota una vida professional i preparen un homenatge. Aquest cas a mi m’ha fet recordar escenes molt antigues, com la reunió de joves estudiants de periodisme a la Rambla de Santa Mònica o les alegres manifestacions als peus de Colom o les esporàdiques visites de Josep Pla a l’Escola Oficial de Periodisme per trobar-se amb Luján i anar a dinar junts... I no puc pas oblidar, naturalment, un fet molt important per a mi i per a tots els habitants del cor de Catalunya: l’aparició al desembre de 1978 del periòdic Regió7, aviat dirigit amb molt d’encert i entusiasme pel jove Gonçal Mazcuñán.
Però la memòria llarga no sempre és necessària. Els joves periodistes actuals, amb la seva informàtica críptica, càmeres digitals, teleobjectius i pantalles mòbils s’adrecen a un futur diferent que no sempre necessita històries rellevants ni records sentimentals.
