Una nova forma de moure's s'està configurant. És imparable i és una acció més de les que el coronavirus, curiosament, ha accelerat. Des del teletreball passant per les reunions virtuals en lloc de vols per feina i tantes altres que es van albirant. Noves formes de moure's i relacionar-se que fa anys que treien el cap a les nostres vides sense consolidar-se. Ara experimenten una sobtada implementació tot i ser solucions existents des de fa temps, sigui un programa informàtic de vídeo o un patinet. La pitjor malura mundial de la nostra època podria ser que complís (de nou) aquell antic adagi de no hi ha mal que per bé no vingui.

Considerant la influència irradiant de Barcelona, combinada amb la ideologia d'alguns dels actuals governants, liderats per Ada Colau, les noves (velles) calçades es van transformant a cop de pintades grogues, blaves de tons diversos i fora d'allà fins i tot les verdoses. Com al carrer Guimerà de Manresa però a l'engròs. Són canvis rotunds en la mobilitat barcelonina força polèmics, que creen una crisi entre comuns i socialistes. Els cotxes particulars deixen la condició de reis i passen a l'últim lloc de la fila. Els carrers s'estrenyen i apareixen vies per pedalar o retolades de blau cel per donar més espai als vianants. Tota mena de variacions i restriccions als vehicles de quatre rodes s'han aplicat amb nocturnitat. És possible que els que fa temps que no hi baixen tinguin força sorpreses a la propera estada. A peu, en bicicleta, en patí i els barcelonins no motoritzats primer són les divises a la capital. Els de fora, que es facin fotre juntament amb els comerciants. Passat el temps, es veurà si les limitacions són un alliberament per a la majoria i quines conseqüències econòmiques generarà.

Entre Manresa i Santpedor s'anuncia un projecte en direcció a aquesta moda. Reactiven les autoritats competents un carril bici entre les dues poblacions. Potser la més lògica de les obres d'aquí per unir una ciutat i un poble de l'interior. En alguns llocs ja existeix per pura adaptació dels camins existents o el camins rals, com el cas entre Berga i Avià, la vinculació equivalent per allà entre la de la capital del Bages i el seu satèl·lit urbà més a l'abast. Amb el permís de Sant Joan de Vilatorrada, que està pràcticament unit al nucli manresà, en una mena de versió local de l'Hospitalet versus la gran urbs. Dos en un.

Tots a peu o en bicicleta és la nova divisa. No tenen en compte la forma física ni l'edat o la traça d'una part molt important de la població. Per als no habituats a pedalejar, han de saber que moltes rutes aparentment «planes» de les recorregudes en cotxe mil vegades, a pedals, són sovint costerudes. Els temps de trajecte es multipliquen, quan plou et mulles i alguns conductors semblen patir manques visuals selectives. Uniran el poble benestant amb el parc de l'Agulla, comptant que, a partir d'allà, habilitar l'arribada al centre de la ciutat és cosa de l'Ajuntament. Per als interessats a passar a les dues rodes, el trajecte dura més de trenta minuts, exceptuant els ciclistes federats. A Artés estan en fase d'unir el nucli urbà amb el polígon amb una via d'aquestes. És una opció més modesta però segueix el criteri escampat sense aturador. Deuen saber, els iniciats, que la tendència en creixement són les bicicletes elèctriques. I tothom ha vist passar un patinet volant (és un dir) impulsat per una força motriu no visible a primer esguard. Vaticino que aquests aparells seran els que acabaran guanyant la batalla mòbil. Dos es barallaven (cotxe i bici) i un tercer va guanyar (un patinet). Veurem àvies amb enginys elèctrics.