La projecció de la sèrie Patria a través d'una plataforma televisiva sembla haver posat de nou en primer terme el repàs i la memòria del que va representar el moviment terrorista ETA en la història recent d'Euskadi i d'Espanya. Certament, ja hi havia hagut alguna altra aproximació televisiva interessant sobre la mateixa temàtica, com és ara la minisèrie La línea invisible, també d'aquest any, però la que ara ens ocupa ve avalada per l'èxit de la novel·la de Fernando Aramburu, que per a nosaltres va ser una fita literària a l'hora d'intentar comprendre el que va representar l'existència del ter-rorisme en el cor mateix de la societat basca. Potser ha estat el primer llibre de ficció que ens ha sabut donar un pols força aproximat sobre la fractura i l'esquinçament intern de les famílies i dels grups socials a partir de la radicalització dels qui van optar per les armes a l'hora de lluitar contra la dictadura franquista. És veritat, també, que se li han fet retrets amb un cert fonament, que ara es reprodueixen davant la sèrie televisiva: entre d'altres, el fet que els militants etarres són presentats massa sovint com a procedents de grups marginals de joves sense horitzons ni expectatives (ignorant els suports intel·lectuals i interclassistes que va tenir el moviment) o el fet que la llengua basca pràcticament no hi apareix, més enllà d'algunes imatges anecdòtiques. Diguem també que EH Bildu, per mitjà de Pernando Barrena, ha considerat que la visió de la novel·la i de la sèrie no és pas «el relat» del que va passar, sinó únicament el relat d'una de les parts, «la dels torturadors», explicat per un escriptor que vivia a Alemanya.

En aquest sentit, és força significatiu com els observadors distants d'aquell fenomen hem tendit a passar full de les seqüeles que el terrorisme etarra i la repressió estatal van deixar a les entranyes de la societat basca. El simple fet del silenci de les armes, d'una banda, i la sordina de l'actual govern d'Iñigo Urkullu en les reivindicacions nacionalistes, de l'altra, ajudats sens dubte pel benestar econòmic que comporta el privilegi clamorós del cupo, semblen haver estès un bàlsam anestèsic sobre una ferida que trigarà encara molt de temps a poder cicatritzar. I és que no es poden passar per alt quatre dades que, si les considerem en la seva magnitud real, fan esborronar: la primera, que ETA va tenir una existència de més de cinquanta anys, i això deixa una petja profunda; la segona, que el «conflicte» va causar més de vuit-cents morts; la tercera, que el nombre de persones que van agafar les armes o van simpatitzar obertament amb l'organització va ser de molts milers, fins a una xifra total que ignoro si algú ha intentat quantificar amb un mínim de rigor i precisió; i la quarta, que, encara avui, el nombre de presos d'ETA supera els dos-cents, repartits per tota la geografia espanyola, amb una política d'allunyament que es continua aplicant sense manies. Considerant aquestes dades, pretendre que tot plegat ja pertany a una història remota és, naturalment, una frivolitat. La prova la tenim en el fet que la caverna mediàtica espanyola ha reaccionat de forma histèrica davant el cartell promocional de la sèrie que comentem, que presenta una doble imatge on es mostra, a un costat, una víctima de l'organització i, a l'altre, un pres torturat per la policia.

La suspensió de la projecció dels capítols per part de Telecinco ha encès també algunes suspicàcies, per bé que, segons diuen, tot plegat respon a l'estratègia de MediaSet de no avançar en les emissions fins que la sèrie hagi completat el seu recorregut en una plataforma de streaming. Sigui com vulgui, i polèmiques al marge, ja és hora que Euskadi i Espanya vagin abordant, també en el terreny de la ficció, què va representar el fenomen d'ETA en uns anys que els qui ho vam viure no podem oblidar fàcilment. En aquest sentit, i al marge de si el relat és prou objectiu o no, Patria és una aproximació palpitant que ens atansa a un drama social que també va trasbalsar les nostres vides.