Com el meu lector sap prou bé, de tant en tant, crec oportú acudir a alguna lliçó històrica que se m'apareix com a adient o referencial.

Sense cap dubte, a escala mundial, aquest 2020 que ens toca viure ofereix escenaris extraordinàriament preocupants. En primer terme, la invasora i maligna covid-19 amb perspectives tan fosques com la consegüent davallada econòmica. I no cal dir, a l'horitzó, les ja persistents amenaces del canvi climàtic.

I és per això que avui, oportú o no, em sembla escaient rememorar un transcendental moment de la història europea esdevingut ara fa exactament quatre segles, l'any 1620, quan el famós filòsof i polític anglès Francis Bacon publicà el seu llibre Novum Organum, autèntica i magna obra del pensament, que donava a la filosofia una nova i revolucionària dimensió científica consegüent al desvetllament renaixentista ja imperant aleshores amb una plètora de savis (Kepler, Galieu, Newton, Da Vinci...).

I fou Bacon qui es desmarcà obertament de la filosofia d'Aristòtil, que havia dominat tota l'edat mitjana, segons la qual la saviesa era gaudida per donar a l'home dignitat, llibertat i per enlairar-se sobre les coses del món, i s'atorgava prioritària validesa als principis generals i preexistents en la ment, molts del quals heretats per segles i dels quals, a través del mètode denominat deductiu, es treien particulars conclusions.

Oposant-s'hi obertament, Bacon, que menystenia aquells conceptes generals preexistents, que ell denominava «ídols», establí, com a nou procés lògic, el contraposat mètode inductiu, segons el qual la ment humana, per tal d'arribar a assolir criteris o conceptes d'universal validesa, havia de partir de l'anàlisi dels casos particulars o concrets i des d'ells, a través d'una mental selecció, havia de concloure quins calia considerar certs o falsos. I va afirmar així que, només a partir d'aquest mètode inductiu, la ciència pot avançar cap al domini del món, sota el lema de «saber és poder», deixant de banda el protagonisme a la filosofia tradicional.

Afirmació tan exclusivista exigia una racional moderació que setze anys després aportà el gran filòsof i matemàtic francès René Descartes, pare del pensament modern, que, en la seva obra Discurs del mètode, tracta sobre l'ús correcte de la raó. I estimant, per entendre'ns, que la filosofia primera o metafísica és l'autèntica arrel de l'arbre del saber, en el qual la ciència és el tronc, alhora que l'ètica i les aplicacions de les ciències en configuren les branques.

I així fou que, a partir de llavors, paral·lelament a la investigació científica, la filosofia continuà la seva pròpia i fecunda història des de Sòcrates fins avui, com a debat inexcusable dels més insondables i amplis interrogants de la ment humana (esperit, finitud, ètica, política, religió, justícia, llibertat, llenguatge, etc.).

Hem arribat a l'any 2020. Obligades reflexions sobre el binomi filosofia-ciència s'imposen. Ningú dubta que la solució de la tràgica pandèmia que ens aclapara és essencialment a la mà dels milers de científics del món que lluiten a la recerca d'una vacuna que hi posi fi.

Més complexa és la reflexió sobre altres qüestions anunciades com la greu crisi econòmica o la degradació mediambiental. Aquí els savis experts en economia, finances o medi ambient tenen molt a dir-hi. Però no tot. A l'altra banda, i molt sovint, hi decideixen els interessos del capitalisme despietat o els miserables lideratges polítics de personatges com Trump o Bolsonaro.

Cal concloure, penso, que sense menysvalorar els honors de la ciència, capaç de transformar el món, dempeus ens resta, com a fonamental font de criteri, la filosofia, que, com digué Kant, és la perfecta saviesa que mostra únicament els últims fins de la raó humana.