Ficats com estem en un embolic monumental per culpa d'uns quants il·luminats que varen planificar un «dret a decidir» imaginari, i un procés per arribar-hi absolutament improvisat , ara toca programar la manera de sortir-ne, sense fer més danys dels ja causats.
I recordo que els danys han estat enormes. Immensos. Tant a en l'àmbit personal com el col·lectiu. Trencaments de relacions familiars, d'amistat, incentius a l'odi..., i a tot plegat, cal afegir-hi enormes pèrdues econòmiques i de desprestigi, internament i externament. Tardarem molts anys a recuperar una certa normalitat, si, prèviament, aconseguim modificar la composició del Parlament i la constitució d'un govern efectiu que tingui com a prioritat la recomposició dels danys causats.
Precisament un dels passos per aconseguir-ho és resoldre el dilema entre amnistia o indults. Un fals dilema, com tants altres que se'ns han presentat, perquè la via de l'amnistia no existeix. És impossible pensar en aconseguir una llei d'amnistia, mitjançant la qual s'esborressin tots els passos fets, tots els delictes comesos, totes les decisions preses. Seria impossible aplegar una majoria suficient per tramitar-la, simplement perquè, a més, seria injusta. Alguns pretenen anar per aquí, sense voler entendre que aquesta via porta a un camí sense sortida.
L'única via factible és la dels indults. Una via llarga i sinuosa. Que ningú es cregui que simplement és entrar en el registre unes peticions, i tot seguit, el govern dicti un decret, i ja està. No, no és tan senzill. Ho acabem de veure amb l'anunci del ministre de Justícia d'iniciar la tramitació de les peticions fetes per persones o organitzacions, i no pels mateixos afectats. La simple comunicació de la tramitació ja ha obert la caixa dels trons de l'oposició més ferotge, la qual traurà aquest tema, dia sí dia també, com a mostra d'imaginaris pactes inconfessables o intercanvi de favors, i posarà la pàtria en venda o en perill de mort.
Estem en un dels més tensionats períodes de la nostra història, sense possibilitats d'arribar a acords de país, ni pactes de govern. Els partits d'oposició s'han convertit en enemics de tot el que proposi el govern, sense distincions. La covid-19 no ha portat seny ni sentit d'Estat. Al contrari, ha servit per incrementar els atacs i portar la contrària a tot. Si això és així, els partits independentistes haurien de tenir un mínim de seny per evitar incrementar la tensió i anar contra els seus propis companys de viatge.
El Govern central ja ha exposat que en aquest i altres temes complirà la llei. Si han arribat peticions d'indult, les tramitarà com és la seva obligació, i finalment, resoldrà en funció de tots els elements aportats. Bé, doncs, deixem-lo treballar.
Dit això, és cert que la concessió d'indults podria servir per pacificar l'ambient i retrobar una certa normalitat. La societat catalana es troba dividida, i una part no s'atreveix a avançar sense obtenir alguna compensació, malgrat que hagin estat ells mateixos els causants del problema. Sol passar, i ha passat múltiples vegades que els autors d'un embolic exigeixen a d'altres resoldre el seu embolic. Som aquí. Just-injust. És el que hi ha, ens agradi o no.
L'existència dels polítics presos provoca alteracions a la recerca de la normalitat necessària. Si es pot resoldre sense vulnerar l'estat de dret, tirem-ho endavant. Almenys veuran la fortalesa d'una democràcia que aplica amb rigor les lleis vigents, tant en un cas com en un altre. En el seu moment varen aplicar un article de la Constitució per recuperar la legalitat vulnerada, i ara n'apliquen un altre per resoldre unes peticions. És el que té l'estat de dret.
