Estic a les fosques, dins del llit, i sé que hi ha silenci perquè borda un gos i el trenca. El lladruc m'ha fet sentir estra-nyament viva en aquesta hora de quietud. No hi ha cap nit de l'any que iguali les primeres nits de tardor, de vànova lleugera i de fred contingut. Quan la calor s'oblida de mi, jo m'oblido d'ella, i la vida belluga i es recol·loca. Les plantes del terrat ja s'han marcit. He guardat una rosa del ram de flors i l'únic globus que queda de la festa ha perdut l'heli. La roba dels nens de l'hivern passat -que lluny que queda, ara- s'ha encongit dins els armaris i calaixos sense testimonis. La desplego i hi surt el passat. Les peces que no donaré perquè algú altre les aprofiti les desaré a la caixa on hi ha pantalons, samarretes i jaquetes d'altres anys. Són peces petites, acolorides, delicades. De tant en tant les remiro amb la intenció de llençar-ne alguna, però no ho faig. No ho goso. Soc una guardiana del passat, amarada d'una nostàlgia sana. Necessito ancorar-me en moments feliços per esperar que n'arribin de nous. I aquí estic, mirant endavant, encara que ara estigui a les fosques, acotxada i quieta, i no intueixi res més que una habitació i taques aquoses passejant-se per les meves còrnies.

M'agrada la frase «la cultura cura», que ha pronunciat el president de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà, durant la presentació del festival literari Tocats de Lletra, i m'ha fet pensar en totes les coses sense les quals no podria viure, el grapat d'imprescindibles personals que m'ajuden a continuar surant. Miquel Martí i Pol es preguntava al llibre Què és la poesia?: «Per què serveixen els poetes? I la poesia? Doncs bé, d'acord amb els paràmetres amb què en general se solen valorar les coses en la societat d'avui, ni els poetes ni la poesia no serveixen per res. La poesia no cotitza a la borsa, els poetes no es poden comprar iots ni terceres residències, els editors que publiquen poesia ho fan per pur romanticisme, etc. Un panorama galdós, evidentment, però que de la seva mateixa precarietat en treu la força per sobreviure i per mantenir un orgull ple de dignitat». Cada vegada soc més amant de la inutilitat, o més ben dit, de la utilitat de les coses inútils. Quedar amb algú sense motiu. Per a res. Només per ser-hi. Per estar-hi. Per observar-lo. Per escoltar-lo. Per tenir constància que l'altre encara respira. Per comprovar, en certa manera, que si ell està bé jo estic bé i que si jo estic bé, ell, en part, també. Tot plegat tan aparentment sense sentit com la roba enxiquida que plego perquè ningú més se la posi.