Paraules que rellisquen

Des de posicions sobiranistes, es presenten les eleccions de febrer com un nou plebiscit. No sé quants en portem. Però, «¿de veritat algú pensa que l'Estat espanyol canviarà perquè, en comptes de dos milions de votants a candidatures independentistes, n'hi hagi 2,8 milions?». La frase és de Carles Puigdemont, publicada en el seu llibre Reunim-nos. «El referèndum acordat és una fantasia, una il·lusió», conclou. Quan, ara, el 130è president de la Generalitat assegura que, si en les properes eleccions l'independentisme obté més del 50%, es demanarà la intermediació de la UE per fer un referèndum, no s'entén que no ho hagin demanat abans ni que, per dos punts a dalt o a baix, ho sol·licitin ara.

La mateixa estupefacció provoca, al cap dels anys, l'expressió «estem governats per l'1-O». Ni significa res en concret ni és necessària. La gent s'identifica amb els seus líders perquè hi confia o hi connecta emocionalment. A més, la ciutadania és sàvia i, davant la situació excepcional sanitària, econòmica i social que vivim, situa com a prioritat la gestió (del govern de la Generalitat) per sobre dels intents de resolució del conflicte territorial (39,9%), donant-li la volta als resultats anteriors, segons indica l'última enquesta del CEO.

¿On cal firmar per poder escoltar en primer lloc, en la campanya que s'acosta, estratègies dels nostres polítics i de les nostres polítiques que ajudin a superar el més aviat possible el malviure de tanta gent? Potser té raó Quim Torra, i l'autonomia és un obstacle per aconseguir la independència. Però és el que tenim per governar. No és tot, però no és poc.

La pandèmia condueix a la reflexió, i ara més que mai les paraules buides de contingut (ens) rellisquen.