L'1-O va fer esclatar el conflicte centenari entre el poble català i l'Estat espanyol. L'esca que en provoca l'esclat és: Catalunya té dret a exercir l'autodeterminació? Sí o no.
Fins ara el no ha comportat el «a por ellos» comandat per Felip VI que expressa bé la resposta violenta desfermada amb armes, togues «supremes» i un 155 desbridat contra un poble que lluita pacíficament pel sí. Resposta judicial i governamental, repressora i violenta a una pretensió política.
L'any 1995, davant l'Assemblea General de les Nacions Unides, Joan Pau II proclamava solemnement una doctrina sobre els drets dels pobles que aplicada a Catalunya diu que ningú no té mai dret a creure que la nació catalana no sigui digna d'existir. Ningú! Ni l'Estat ni la nació espanyola ni cap organització internacional. Aquest dret fonamental a l'existència com a nació esdevé pressupòsit del dret de Catalunya a exercir l'autodeterminació en un clima de veritable llibertat.
Un 80% de catalans coincideix amb Joan Pau II. I els bisbes catalans? Callen sobre aquesta qüestió fonamental. Amb el seu silenci s'allunyen de la nítida i eloqüent presa de posició dels seus predecessors («Arrels cristianes de Catalunya». 1985) i del magisteri social de l'Església.
No dient res sobre els presos i exiliats polítics passen per alt, també, la denúncia del papa Francesc sobre la presó preventiva. Dos anys acabats amb una sentència desmesurada i d'escarment. És humà i, per tant, cristià visitar els presos -encara que no siguin de la pròpia diòcesi- i també denunciar les causes de tota presó injusta.
L'Església no ha de fer política? Com totes les institucions, l'Església tendeix a convertir-se en un fi en ella mateixa; per això ha de lluitar sempre contra la deriva del que fou la «causa» de Jesús per la qual va ser eliminat de la societat. Quan hi ha cristians, sobretot si són bisbes, que actuen a favor dels drets humans o de la lluita per la justícia, trastornant així les relacions amb els poders establerts, aquesta actuació es considera perillosa, imprudent o inoportuna. A Jesús també li va passar. I a tots els profetes. El bisbe de Solsona va esquerdar el silenci de l'episcopat. Sembla que el van fer callar. Hauria quedat sol com a bisbe. Sol com també hi quedaven sant Óscar Romero, Pere Casaldàliga... Quan es respon «no» a la pregunta vol dir que l'Església no ha de fer política d'esquerres. Sí que pot fer política la Conferencia Episcopal Española, oi?, quan expressa el seu respecte a la fugida del rei emèrit i al rei comandant del «a por ellos».
L'Església ha de ser neutral, es diu. Hem quedat que l'autodeterminació de Catalu-nya és un dret fonamental. En un conflicte sobre drets fonamentals com el nostre ser neutral és immoral. «Si ets neutral en situacions d'injustícia, vol dir que has triat el bàndol opressor» deia el bisbe Desmond Tutu.
Són Església tots els que en volen ser, no només els bisbes. Els presos i exiliats polítics, els 2.850 represaliats, els homes i dones anònims que aspiren a assolir els drets nacionals del seu poble, si volen, són l'Església. Una part, tant se val, de l'Església catalana. Aquesta Església que, en una societat plural i secularitzada com la nostra, viu barrejada com la sal i el llevat amb tots els altres conciutadans. Amb tots ells sofreix i espera activament i tenaç i mena una lluita pacífica, i democràtica per una Catalunya rica i plena. Així ho vol Jesús de Natzaret.
En senzill homenatge al P. Hilari Raguer (acs), amb qui compartia arrels ripolleses, monjo de Montserrat que no es confessava pecador per ser independentista, ans al contrari.
