Durant dècades, aquell eslògan «Els carrers seran sempre nostres» ens ha servit tant per a un all com per a una ceba. Va agafar força en aquell enyorat, ara desvirtuat moviment del 15-M -qui l'ha vist i qui el veu-, fins a convertir-se en protagonista de les reivindicacions més importants que ha viscut el procés, però el panorama ha canviat i allò que entonaven milers de veus convençudes s'ha convertit en una pretensió que hauria pogut ser si no fos pel que és, molt lluny de l'objectiu perseguit.
Hem perdut els carrers, ja no són nostres. Com a escenari de reivindicació, recordant el setge a l'aeroport de Barcelona, les nits d'Urquinaona, o en vies urbanes més properes la històrica manifestació del tres d'octubre del dos mil disset a Manresa, el castell de focs de la indignació ha fet figa i no és que el sentiment s'hagi esvaït, sinó que els indignats han passat de la devoció a la decepció, provocada per les incomprensibles i interessades polítiques dels seus representants escollits, de totes bandes i colors, amanides per una ferotge repressió de vegades promoguda de forma indignant, des de dins de casa.
Hem vist com ens inhabilitaven un president de la Generalitat, el tercer, o com condemnaven una universitat per un manifest dels estudiants, per posar alguns exemples ben recents; i pels carrers no ha passat res ni ningú meritori de fer trontollar la injustícia.
Però més enllà dels arguments de protesta, hi ha els de dinàmica de ciutat; recordeu quan carrers i places del centre s'omplien de música, veu o festa?, quan eren punt de trobades reivindicatives?, quan els escenaris on es representaven les comèdies de l'atribolament o els drames de les inquietuds, s'hi muntaven com bolets?, quan els vestien acolorits decorats d'algun mercat?, quan els escalfàvem de dia i els fèiem bullir de nit?; ja no, ara queden restes del naufragi d'una societat inconnexa i trencada, persones que els han ocupat sovint per fer-ne visible la seva marginalitat, perquè hi han trobat un espai buit que els ha cedit el descontent, la indiferència i l'assossec del desencant.
Els carrers no viuen del trànsit del vianant, els carrers bateguen quan són escenari de cultura, veu de la ciutadania i fòrum de la crítica popular. A Manresa hem desplaçat la vida cap a la ciutat externa i hem buidat els carrers del Centre Històric com a Àgora de moguda; els hem abandonat per la por, por al virus, a la inseguretat, a la repressió... massa pors que ens han fet adormir en la indiferència de la qual no es veu un desig de despertar. I no, aquesta vegada la culpa no és de les institucions, almenys no tota, perquè la ciutat no és seva sinó dels seus ciutadans i ciutadanes; és trist però els carrers ja no són nostres, són del desànim i l'immobilisme, i ho continuaran sent fins que nosaltres vulguem, o no.
