Un antiquari i restaurador en hores baixes m'ha fet la confessió següent. I com que no es tracta de cap secret personal ni professional, i tampoc no compromet terceres persones, us la comparteixo perquè és divertida i serveix per il·lustrar uns quants tòpics nacionals. Em diu que anys enrere els antiquaris italians anaven com bojos perseguint calaixeres catalanes de pagès. Ja sabeu: aquelles baluernes pesants de fusta de pi, noguera o de caoba, amb tibadors argentats i dos parells de generacions d'història, que els descendents escampa malvenien a preu de pes per instal·lar-hi una calaixera nova, més moderna i lluent. Explica l'antiquari com els seus col·legues italians les hi prenien de les mans. Calaixera que arreplegava, calaixera se n'anava cap a Itàlia. Costava entendre aquesta febre desficiosa per un tipus de moble que sovint no presentava cap interès especial pel que feia a la fabricació i el material, i que a més a més arribava al taller del restaurador en un estat de conservació deplorable. Ni això darrer, als italians semblava importar-los gaire. Per no dir que ho preferien. S'estimaven més la calaixera malmesa per l'ús i el pas del temps. Fins i tot en aquella ocasió en què una calaixera feia pudor de peix perquè els seus antics propietaris, volent-ne eliminar-ne les taques d'humitat i abrillantar, van ben fregar-la amb l'oli del peix fregit. Si fins aleshores la perplexitat de l'amic restaurador ja era considerable, davant d'aquesta transacció comercial la confusió ja era absoluta. No li va ser difícil esbrinar-ne la raó. Allò que feien els seus compradors era revendre les calaixeres a rics turistes nord-americans a qui no venia d'aquí esquitxar uns quants milers de dòlars per adquirir una andròmina a preu de peça de museu. Els antiquaris els les venien com si es tractés de relíquies venerables de l'època dels Mèdici o de la Roma de Bernini. No seria d'estranyar que la calaixera amb tuf de peix presideixi avui dia el despatx d'algun gerent d'una cadena d'establiments de menjar ràpid novaiorquès, ufanós i convençut d'haver adquirit a preu regalat (malgrat haver-ne pagat l'oro i el moro) la còmoda damunt la qual van assegurar-li que s'hi servien les truites del Tíber que Leonardo da Vinci assaboria abans de tornar a la feina.